Extrets de l’estada al món rutilant on se’m barallen manifest oblit i anamnesi groga (II)

Fulls fulls fulls, breument dansaires si per la vora els pas


Extrets de l’estada a Beta Terpsiqhor, per cabal en aquest planeta oblidat, amb paisatges com no en veus sinó en somnis — i, ja fascinadament uranoscòpic, amb ça sus doncs l’espectacle incessant d’efemèrides inversemblans. Zenits constants de grocs esclatants; cels ausades de molt estranys no pas gens copiables colors.

N’Urà (diríem), quins blaus ni verds no ens presentes al cul il·limitat — i llavors, degudament capat, quins sagnants vermells!

Aquests extrets qui els llegeixi o desxifri que sàpigui que (com adés el llegendari manuscrit polonès que hom trobà a la miraculosament incòlume banyera), no en vénen tampoc pas prou, de lluny i remot!

Què altre hi faré, a part de conrear el meu hortet i menjar-hi les mels que els antifònics saltamartins amb bella aptitud no em produeixen — i abraçar-hi de trast en trast (tot cardant coixins) les totjorn immòbils encantades deesses qui duen, avergonyidetes de llur luxúria, màsqueres d’ocell només existents al meu magí excitat — què altre fer-hi, dic, que anar trobant-hi els paperets d’on aquest planeta sense vents sembla curullar-ne i assajar de reconstituir, amb tot això i el temps lentíssim, la vida que amb la pèrdua de la memòria totalment se m’esborrava?

Un primer cop que vaig perdre la memòria només havia tres anys. Corria com un esperitat i de sobte el cantó duríssim d’una porta sortia a asclar-me el crani, justament al lòbul dret. L’esquerda i l’esvoranc mig em lobotomitzen. Una mica més tard, cap als cinc sis set, caic per les escales i l’altre lòbul per sempre més em roman tocat en col·lidir al cantó metal·litzat de la bàscula que per a pesar fusta i sacs hi teníem vora la porta. A disset anys, fou llavors a can Pigem que me l’aboliren (la memòria, iep) a cops d’electroxocs, i sobretot de comes insulínics...

Mes ara havia fet els seixanta-set anys i perdre la memòria a aquesta edat, l’anamnesi no és pas tan fàcil; no n’és gens, i si no fos pels paperets, malament rai, cap esperança.

Sort que en tinc doncs, dels atzarosos paperets, arreu espargits. I dels diàlegs monologats amb els personatges trobats als paperets, i amb les altres figures i figurances que el plectre elèctric del meu sensori no sap rembre per cabal ençà dels reialmes incorporis que zelosament s’hi celen, a despit de tot atac.


~0~0~


Certs esquinços de fulls


Esborradissa viu-viu d’escarransida ànima.

La meua minúscula ànima qui tant amava i acomboiava, m’acompanyava pel camp, duta força a lloure al capdavall d’un coble mitjanament llarg; era una animeta moderadament aventurera; sovint estrebava dolçament el seu bec de coble com si volgués mig autonomitzar-se, sobretot prop les cantaires séquies, i se m’esmunyia llavors enjogassadament a córrer a l’altre costat del tranquil corrent, on el cor em saltava de basarda i de neguit en veure com de sobte l’hostilitzaven les ànimes enormes de l’enemic; llurs dentegades, batzegades, ventegades; llurs mossegades, lladregades, merdegades; i ara tot plegat em veig doncs tornant a casa per cabal (tot solet), tràgicament desolat, arrossegant un coble escapçat, esfilagarsat, havent vist la meua animeta cruelment devorada, entre brutals musells ensangonats de llops i guillots, o potser llords tigres i lleons i tot, qui a despit que els llençava tota eina ni ormeig de llaurador ni ramader trobat pel camí, no en fotien cap cas; un cop llurs queixals s’havien clavat al cos de la meua adorable amorosida animeta, no hi havia res a fer; per molt que cridés, plorés, implorés, imprequés, llencés forques, pales, martells, les ànimes bestials dels depredadors s’havien cruspida en un tres i no res la meua constant diminuta companya qui tant no havia fins llavors colt i amanyagat, amoixat — i res doncs mai més conhortar’m, ni acomodar’m ni confortar’m, vós, gens ni mica.

Pèrdua com dic cabdal qui-sap-la. Ai, dissortat... dissortat qui sem!


(...)


Pèrdues rai! Dormíem plegats i el meu infantó d’animeta me’l segrestaven enmig de la nit. Em desvetllava de sobte amb el cor a la boca i enlloc no el trobes. Introbable! Ja pots cercar, ja pots regirar-ho tot. Enlloc, enlloc!


(...)


Tenies al rebedor dos vasos de Sèvres i els els hauries regalats, tan finets i tan blavets, a canvi que et tornessin l’animeta aimada, l’infantó robat. O només que t’asseguressin qui l’infantó és viu, i viu no pas gens quotidianament torturat a un indret o altre, per exòtic ni ignorat que fos. Tret que ningú te’ls vol. I de sobte, tant presentar’ls amunt i avall, et relliscaven de les mans.

Part de terra rauen ara tot trencats.

Cop d’escombra, i au.


(...)


Vuit granotes grasses, me n’he enamorat; volia adoptar-les d’animeta múltiple, joiosa, plaent. I una per una, saltant alegrement, quan volia eixugar-les, se m’esmunyien dels dits. Tornaven al món dels llots, els tarquims; les selves on només sé perdre’m, relliscar-hi, enfonsar’m.


(...)


Tornaré a casa mà-buit. Abans m’aturaré a la benzinera, on romandré ignorat com qui diu hores i hores. Car de ningú no só persona. L’infant dels altres, badant badant, damunt el taulell, em fa malbé els carnets, la documentació, el crèdit. No só ningú. Sempre sobrer, inútil paràsit. Abandona’ls el vehicle.

Hi enceraven el terra, i t’hi haurien encerat com t’enceraven les sabates, si ujat t’hi haguessis jagut, just com si hi fórets una altra taca d’oli.


(...)


Contrastat neuròleg no só pas, per tant no m’haig de capficar què deuen pensar la gent quan, bo i sortint de la feina i anant cap a la meua carraca mal aparcada, el pitjor vehicle dels voltants, havent-me’n caigut la clau per terra, damunt un toll de greix translúcid, i ara aixecant-la tota regalimant com si fos petita cigaleta tota llefiscosa de lleterada, hi hagi qualque dona que en faci escarafallets; la qüestió que anava pensant si prenia la carraca o la jaquia a lloc; m’estim sempre molt més tornar a casa caminant, tret, és clar, que avui plovisqueja i tinc por de xopar-me.

Així que anava a prendre el vehicle (que de tota manera no sabia pas com anava a treure d’aquell laberint de vehicles que me l’entrebancaven tot al voltant, havent-lo com dic aparcat en indret prohibit), quan tres de les companyes em conviden de prendre’m al llur. Content m’hi fic, mes aviat me n’adon que o van begudes o mogudes, i tinc por que ens estavellarem, a part que han desencapotat part del vehicle i que em fan asseure a la voreta on em mull doblement, la pluja per dalt, els escatxics dels tolls pel costat; així que tantost ens aturem, passant pel terra empedrat d’un molt estret carrer de poble, aprofitava per a davallar i dir-los que mercès, mes ara continuaré a peu fins a casa.

Per sort la pluja aturava al cap de no gaire, i aviat só a tocar de la costa; el Solell ha eixit i hi ha un petit concert per a la canalla just damunt la platja; he volgut demanar quelcom a un jovencell molt ben bastit, apol·lini, quan oidà que enllà una gran onada s’aixeca sense cap avís i s’atansa a la improvisada bastida on s’asseuen molt de petits!

Com he corregut sota la bastida, on arribava justament quan percudida per la bestial onada s’anava a esbaldregar; la sostenia part de sota amb ambdós braços, estintol providencial, i ara si en só, d’admirat, sobretot per una minyoneta qui ve a sostenir-me, i a la qual, ara que tothom hi ajuda i els infants i germanets poden anar davallant de la bastida escuixada, amb un dels dos braços que alliberava dolçament m’hi abraçava.

Ningú no se’n recorda de l’heroi qui trempa abraçat a la manyaga germaneta sense pitets encara. És ara la clau del cos que tinc tota llefiscosa; sort que vaig vestit, i ningú se n’escandalitza. Sortós... sortós qui de vegades sem!


(...)


Entréssim, em dic, tant se val, al cinema; hi fan un film insuls, per a la canalla. Hi ha només unes vint-i-tantes persones, entre mares i quitxalla. Tothom hi comenta interessat. Essent al capdavall l’únic qui no deu trobar-hi gaire o gens de suc a l’espectacle, veig que només els só mica útil si me’n vaig corrent a l’aigüera del canfelip on he sentit mormolar que qualsque bretolets entre els més granats dels assistents han feta llur bretolada. Els la desembussaré sense que en acabat ningú m’ho reconegui. Especialment cap de les sucoses mares, de qui hauria popat molt de grat per poc que m’ho haguessin ja no dic pas proposat, permès.

A comptes de què, romanc encara encantat amb la sonsa pel·lícula i els pets de la canalla.


(...)


Ni el franctirador de qui tothom n’està tan esfereït, d’ell i del seu minyó escuder qui també dispara amb arma automàtica; ni el franctirador o el seu assistent, doncs, no deuen pensar que valc prou la pena per a fer malbé una bala.

Só dels únics al món qui gosa eixir al carrer, sol i per oldanes endreçúries, sense por que els franctiradors l’assolin. És que al fons tant em fa viure o morir; massa deprimit aquests dies d’hivern gris.

I ara só vora la paret de la llunyana escola i veig el senyal vermell que ha saltat del meu crani a la paret, i ara la rotllaneta vermella s’esmuny, rellisca esbiaixadament, allunyant-se’m del cap, com si, com dic, el franctirador, o el seu assistent, hagin desistit d’afegir’m a les víctimes qui tenen tota la població terroritzada, i armada i amagada a llurs cases.

No m’he mogut, els donaré totes les avinenteses que els calgui. Sé que só mig d’esquena al gran pati de l’escola llunya, i que enllà del pati herbat hi ha la gran tofa de canyes on es deuen haver plantat els altrament sempre introbables franctiradors.

Ells decidiran. Qui sóc per a decidir re, ni de voler mai ridículament salvar-me. Salvar-me, al capdavall, de què?


(...)


Vine! mana la Deessa, i me li atans com si só un escarabat a besar-li els peus. Ella, ça sus, riu. De sobte, una puntada em fa rodolar fins a l’arena. S’hi atansa un home monumental, un dels seus amants. La Deessa riu més fort en veure’m tan acollonit. Só un escarabat qui es rebrega en ell mateix, arrupidet, es fa encara més diminut, plegat de potes, cap amagat. I l’homenot s’ha fet present, enorme, colossal, invencible. I em comença a omplir de mastegots, sots les grasses rialles de la Deessa. Fins que la Deessa diu Prou! i l’homenàs escultural cessa d’atupar’m i s’atansa nu, amb cigalot immens, cap a la Deessa, amb qui comparteix, cardant, el tron. La Deessa em mana Vine! i me’ls arrosseg davant a besar-li els peus, i a dir-li Gràcies, Deessa, gràcies! — i al seu mascle legítim, l’amant de torn, en acabat amb un filet de veu, Moltes gràcies, senyor.

Se’n riu la Deessa, gaudint, cardant. L’home traient-se’m de sobre amb una puntada, emprenyador escarabat qui sense voler ara no els só.


(...)


Els amics em volen mort, em dic, mes tot és mentida; tant de bo me’n volguessin: si més no m’hi volien, i em voldre-me’n, de qualque faisó em volien.


(...)


I qui diu amics, què es plany de trascantó n’Apollinaire? Diu que, com m’esdevé, també sos amics, ujats, li deien que no s’empatollés pus, o que callés i muts i a la gàbia d’una puta vegada.

Els amics ja em confessen llur menyspreu

Havent beguts pler de gots plens d’estels
M’ensopia i un àngel meu exterminava
Xais pastors i mants d’altres trists corifeus
Em duien vinagres centurions filisteus
Mal purgats per la ruà els pòtols gairebé deien fava

Estels del bon matí poc cap en conec
Becs de gas regalimaven tremolins de flames
Lunars els fossers amb bocs buits tocaven a renecs
A la viu-viu de les espelmes colls de buròcrata
Queien damunt les polsegoses faldes de les dames
Parteres amb antifaç reien purificades
La vila semblava en la nit un munt d’illots

Volien les dames alhora amor i hiperdulia
A la vora del riu fosc que se m’enduia els mots
Tot hi eren ombres lletges qui durament em dolien.


(...)


Animeta provinciana, tot sempre troba que és prou, i gairebé i tot massa.

Si só tan provincià, pobrissó!
Si arreu i enlloc m’hi sent com a casa!
Si el paisatge és d’arròs, i l’aire i la neu, i l’aigua que en raja, i els macs tan bonics ran de cresp cristal·lí!
Què altre voldria encara, pobret de mi!


(...)


Com jo n’era petitet tothom tocava’m lo pipinet; el mestre com li recitava la lliçó i el capellanarra qui em ficava la llengua a l’orella desoint ma confessió; l’apotecari qui vol saber si tinc febreta i aquell tros d’ase qui pretenia d’ensenyar’m musiqueta; el viatjant amb la maleta, i els grandolassos qui fan barrila rient-se’n de ma cigaleta; tothom s’hi apuntava, a espantar-m’hi mosques a la bragueta.

Com jo n’era petitet molts em donaven pel culeret; el capellà de la doctrineta, els mestres de llatí i d’historieta, l’apotecari de la medecineta, i mant de pedòfil diplomat amb despatx a la cantonadeta.


(...)


Cada puel·la qui em veu l’artefacte
tota llavors roman-ne estupefacta.

(...)


Cascú és com natura l’ha fet — mudament em diu el falcó, imperiós, perxat a l’alta nua branca del freixe, mentre vigila quin altre cos calent no és mou, sucós, part de baix.

Guaitava ell davant i, de la finestra estant, li era embadocat al darrere; vaig agafar l’allarga-vistes potser per a esbrinar-li el plomatge del clatell, mes havia tombat ell el cap cent vuitanta graus sense com qui diu fer cap moviment perceptible, i el tenia doncs fitant-me, seriós, sever, monitori, un bri despectiu també, escatint al seu torn quin posat no fóra el meu, d’inefectiu espantall sempre.


(...)


N’Andròmaca, en Pirros, i el tit.

N’Andròmaca — quan guanya, guanya, i s’ha acabat. Carda com Andròmaca, ço és, katalabomenint, és a dir, ocupant la plaça, controlant tot acte, manant ella, imperiosa damunt l’involuntari amant, d’on al capdavall, a l’aspre de l’orgasme, el vit del mesquí indefectiblement es romp.

Mos amants, rai (diu ella, despietada deessa), arreu te’n trobes, víctimes carallots, a caramull.

En Pirros — quan guanya, perd; les danses pírriques esbufeguen tothom, i al capdavall per què serveixen? Per a desfogar’t, i au. En acabat, romans encara més buit.

El tit — quan perd, guanya; tota desfeta, m’estintola l’opinió: só una merda — i, eventualment, espitxant-la merda, em fa molta menys por espitxar-la; si l’espitxés vencedor i savi i aclamat, malament rai; la pèrdua, vós, la recança!

Morint-me merda, re no es perd.


(...)


L’arbre mestre de mon fust no el trenca cap Andròmaca, car enfilar’l de mi mateix a cap ull de fibló no pas; si qualque folla meuca plena de verriny m’esterrossa de cop-descuit i atupant-me m’encavalla, li dic que Ja em perdonarà, mes que no puc; i si no puc, no puc, i ella se n’atipa i, si no em mata ni capa, diu Ni mai! — i corrc, i corrc, i corrc, com porc de trista cueta cargolada, fugaç, esfereït, rabent nogensmenys a rentar-me-la, com fust que la inútil tempesta sobrava, o com cos espatllat de nàufrag llençat a la rugosa platja — cos qui tanmateix, tant com pot i tant com duri la durada, molt sèdulament (i quin datpelcul el criticaria?) no gens sollat es vol.


(...)


Cos qui mants d’esvorancs no solquen fins que solaçadament esfondrall no esdevé. Entre els fragants asfòdels del somni vellutat als contumaços conflictes de la inversemblant realitat només un cluc d’ulls. Del benjuí del cony jove que habita el somni, tot d’una al mal suc del moribund maljuí — (maljuí veig que en Rabelais en diu amb tota la raó de certs suspectes conys).

En Troime zind Xoime, ínclit cavaller, personatge somiat, esdevingut cadiraire tranquil, i qui presenta amb facilitat doncs cadires per a totes les mòmies embreades qui assisteixen al seu espectacle on les nafres de la pugnaç cardaire són els delitosos estigmes de la passió amorosa — penyores del desig que la meua llengua untada de benjuí eternament cercaria a guarir.

Per a veure’n l’espectacle que en Troime vol que vegem, la finestra panoràmica, d’uns vint metres d’ampla i deu d’alta, rere la qual no som, el seu vidre comparteix funció: és alhora vidre de finestra cap al paisatge de fora i pantalla de televisió. Allò que ullem, doncs, pot ésser de vegades, no saps mai del tot quan, doble — de visió afegida, superposada.

L’espectacle ensems actual i retransmès es fon o es desfà, alternativament, com qui diu a l’atzar — tret que en Troime no ho manegui tot a dretes, cavaller campió qui adés es cardava la pugnaç cardaire i en mostrava amb urc, al bell començament, els estigmes que m’havien fet la llengua aigüeta que diluïa l’excitant carrall del iogurt que aspirava als llavis regalimosos del cony de la mateixa deessa.

El vidre tant translúcid com opac, on doncs tot s’hi mostra, o només el defora si el televisor és apagat, o només allò retransmès si afora tot és foscor, presenta la mística processó dels qui van amb vesta i ciris i cadenes i crocs i sangosos amb estigmes de va desesperat.

El vidre que també m’adon ara que té una tercera funció. Esdevé de cop i volta mirall.


(...)


Vinc Avui d’Hermafrodita


Vinc avui d’hermafrodita
ensems amb cuca i moixó.
Si passa la processó
em cof el cony o la tita?

Millor si em descof d’ambdós
prou els dos mereixedors
de presenciar el miracle
de retre’s a l’espectacle
d’esdevindre’n simulacre —

un primer i un segon sexe:
processó que ningú vexa
dels misteris millor nexe.


(...)


Finestra ençà, tots els qui pertanyíem de bon dret a la casa — tret doncs dels qui romanien ignots al rerefons com ombres mandroses i descolorides — ombres dins ombres, ombres de fum i cendres, qui emetien vapors de toluè — tots els qui amb cos sòlid pertanyíem de debò encara a la casa anàvem vestits amb vestits llampants — com qui diu metàl·lics — molt cenyits, i els nostres cossos doncs encara joves, quasi perfectes, com lluïen, amb llurs camises d’un blau de cobalt, de verds de líquens accentuats pel dolç incessant plugim, de carmins hialins d’aliatges obscurs, de bruns de caobes envernissades, o de colors i lluïssors de palla tot just tolta, i, així claferts de la joia de l’anar aitan bells, ens saludàvem mútuament, sempre molt amicals i francs, i deambulàvem a lloure i pujàvem i davallàvem les escalinates vivament enllumenades, i ens donàvem les mans, o pus tost només ho fèiem molt juganerament veure, tocant-nos només d’ungletes de ditets, com entremaliades minyonetes.

Les nostres mans, amples, llargues, grogues, monstruoses, caricaturesques. Mans que tanmateix vistes de prop valien el dibuix detallat d’un mestre d’obres mestres, mans d’un groc mat, cèries, com de rusc honest, seriós, treballador. Amb voles o palmells, dibuixades no pas amb les línies del destí, ans amb bresques; i els panxells fets d’àmec, i de pròpoli les ungles.

I tothom proposava, esfondrats de sobte en les meloses diluents delicadeses de l’enyor, entristits per certs remots records, per les feixugues recances mig atuïdets... tothom proposava per torns molt mesurats partitures diferents per a acompanyar l’espectacle propvinent, l’espectacle de la processó funerària segurament, i tothom cantava la seua molt dolçament, o la feia cantar també als companys, així molt educadament, tothom sense mai alçar gens la veu, i sempre tothom esperant que el qui cantava durant el seu torn no hagués tan finament, en un filet gairebé imperceptible, ja enllestit.

Fins que me n’adon que irrecuperable m’he anat endarrerint, vers les ombres del rerefons, cada vegada més lluny dels cossos i de llurs mans, i dels llampants vestits, i els atorrolladors panorames.


(...)


Tot el pitjor per als altres, ja és prou bo per a mi.
Tinc ànima d’esclau?
You bet!


(...)


Femta de femna fatal, femta ideal.


(...)


I així anar fent. No complain.


~0~0~


Film en tres esprints


Nedàvem en xampanys
en llits de mels enjogassats ens debatíem
hi érem els dos Ahmed
els heroics amants qui baten totdéu.

Ara tornàvem de Pèrsia
la moto carregada a caramull de belles taronges.

Mi-te’l el mut
mutu hi met un mot mat
si la moto el mata.

Disfressat de persa
el meu patró es feia expulsar
mentre jo, rere una columna, apamava el pom de l’espasa de Sòcrates.

Artur esversat
clava a la roca l’espasa de Sòcrates
em diu en Dàmocles, el director.

De la ràdio a la lleixa
ens envaïen bigarrats sorolls de basar —
haurien embasardit més d’un campió.

El film era en persa
traslladat al romanès.

Al cor de la roca
el cor d’en Dràcula romania acorat.


~0~0~


Cucut qui el bon temps finament esbombes


No em sap pas greu d’haver de tornar a dir
que el cucut sóc qui toca el cornetí.

S’atansen mascles alts i amb corbatí
i se’ls estén la dona amb ull coquí.

Sona el so clar de penitent corneta
mentre ella i ell s’abracen i l’estreta
produeix xàldigues que a la bragueta
m’obren boïcs on sanglota l’aixeta.*

I havent plorat tothom, orgia morta
me’n vaig corrent de nou cap a la porta
a tocar adéus, cornetí qui aconhorta
els combatents de tant d’èpic fatic.

Un campió se’n va! — dic amb repic...
per a de sobte anunciar un altre amic.


[*m’enceten traus: hi espinga la cuereta.]


~0~0~


Durada i distància (conversa que m’hec amb el mec qui só)


—Si aquell qui es desficia anant constantment amunt i avall en isnells avions, i jo qui no em moc mai de lloc, assolim al capdavall exactament de fer la mateixa distància, com dos nous de trinca microbis qui rossoléssim vessant infinita avall damunt la crosta d’una baleta de xerri tot just cagat... I qui diu figuradament xerri, diu persones al cresp d’aquest trist merdoset planeta perdut pels laberints de l’univers’ — la qüestió que em capfica només és la següent:
—La distància acomplerta tant pel follament neguitejat viatjant com pel tranquil mec estàtic qui só és la mateixa, això és establert. Mes què me’n dius sobre la durada? La durada que hem emprada per a assolir de fer aqueixa distància, que tant ell com jo hem doncs feta, ha estada la mateixa... o diferent?
—Mentre ell ha durat un temps de vida dilatat pels preparatius del viatge, per les preocupacions dutes pels contratemps patits pel vehicle i els deguts a l’oratge i a la gent concomitant, sovint prou enemiga, el meu anava dilatat per la reflexió, l’absència d’angoixa, el lleure i l’observació dels elements ben segur i calm dins l’aixopluc.
—La meua durada ha estada durada de qualitat; la seua, durada de constricció. Qui ha viscut més i millor durant la mateixa distància? Jo, sens dubte!
—Si la meua durada de viatge ha estada nul·la... i la seua força important, la durada que he poguda plevir a esdevindre’m, a conrear la meua essència, ell l’ha haguda de fer servir a vigilar de no prendre mal.
—A fer el mateix viatge, ell ha balafiat diguem-ne la meitat del seu viure. Carallot, tothom amb dos dits de seny sap que viatjar enruqueix.
—Quin argument més fal·laciós, direu! Palesament qui viatja, en veure més coses, en tindre més experiències, en comprendre més coses, viu més que no qui no es mou!
—Què veu, què comprèn, què experimenta? Responc, defensiu. No veu pas més selves ni himalaies ni animals ni cultures que no faig jo... somiant!

—I les dones qui veu?
—I les qui veig assegut a la cantonada, amb ulleres d’augment?
—Mes i les qui es carda? Moltes de dones, posem, de molts indrets! No es tracta pas només de veure-les... Haver-les, tocar-les, sentir-ne les sentors, tastar-ne els tasts! Això també ho fas somiant?
—Somiant, somiant! Tocs, sentors, tasts... això rai, els millors del món mai per ningú no experimentats, em vénen de totes les èpoques passades, em vénen de la nit i el foc de l’experiment humà!
—O, enraonant d’altre, què beu i què menja d’exòtic... que es pugui comparar al meu pa sucat amb oli... o amb el que de tota faisó prou em sé cuinar? Car jo sense viatges, temps rai per a aprendre’n, i per a aprendre a fer de tot; lleure a lloure, vós. I... I com qui diu per ciència infusa, amb els àpats dels anys enfonsats de la humanitat que tornen en somnis per a qui se’ls sap en somnis sintonitzar! Els àpats i les mítiques i les místiques pràctiques, i les pràctiques dels alquimistes, i les dels científics de fa un instant, i... Les impressions, les visions, els enllumenaments, les més fortes impressions fetes empremta, o petjada a l’esperit de la raça, i només accessibles per la via espiritual del somni... Reeiximents cremats a l’ànima col·lectiva, dels més primitius, primigenis, fins als que sorgeixen molt més enllà del demà!
—Això és misticisme, tens raó, és a dir, idiotada!
—Idiota, prou puc!
—I ni encara que tinguessis cap raó, encara et mancarien les converses interessantíssimes, i els perills i les esdevinences, i les avinenteses, i les aventures per l’heroic viatger aprofitades.
—Les converses, no pas millors ni de bon tros que les que haig cada clapada amb els meus personatges somiats... i els perills dels malsons... i les aventures existencials dels meus somnis... Ell res, només les hauria (les hauria pogudes heure) somiant... somiant amb la meua traça!
—Ets un pallús. Només convenceràs els convençuts.
—I tu, qui convençs? No em convençs pas a mi!
—Ni ganes, saps!
—Sàpigues, viu, que els somnis són l’epítom, i el resum, i el catàleg, i el catalitzador, i l’anunci espectacular, i la pirotècnia, i el rebost del viscut en la seua totalitat! El somni anul·la l’esclavatge del temps foraster! Les cicatrius, els esguerros, les degenerescències del cos són les osques a la fusta del cos que marquen l’únic temps de debò. Som rellotges orgànics, el nostre cos marca les hores on s’escau tota acció; som rellotges que duren exactament el que dura el temps de veritat. Amb el somni ens envolem a les vides on el rellotge del cos no té accés. El somni anul·la l’esclavatge del temps opressiu que ens vindria de fora a...
—Et penses que el qui viatja no dorm ni somia?
—No pas com el qui roman quiet!
—I tu què saps?
—Sóc el teòric, carallot.
—El teòric carallot, ets!

[The affair rapidly degenerated into an orgy; the whining of infernal music witness to the many serpentine interchanging couplings amongst the many hapless dreamers... who were nonetheless one — springing all the others like ethereal ephemeral eidola out of only him, the one, alone lonely solitary and unique.]


~0~0~


Mare, mare!


Mare, mon germà ha mort el pare
i ara rep les folles amistats per a celebrar-ho

Molt irònics, mare, sobre el fet d’haver-lo mort
tothom qui-sap-lo l’enlluernat per l’heroïcitat
tothom bon tros enjogassat no sols pel fet
ans més encara per les fines paraules
que mon germà empra tot contant-los-ho

Mare, no hi anéssiu si us plau
no us hi afegíssiu pas
tot hi serà violència i orgia
i en tornaríeu a tesa violada

Mare, no!
no pas amb la roba vermella tan ajustada!
què hi fareu amb la roba vermella
tot hi és ja prou vermell de mels i de sang

Mare, tot hi és vermell i llefiscós
a la violent orgia de mon germà
en insultant celebració d’haver mort el pare

Mare, jeu mort el pare enmig la peça
entre els cortinatges vermells
emmortallat amb mortalla vermella
vermella de sang i de mels
que més tard prou em caldrà netejar

I ignominiosament, mare
n’hi ha entre els eixelebrats celebrants
n’hi ha qui damunt el cadàver emmortallat del pare
bestialment s’hi acoblen

Mare, no us hi acobléssiu pas també vós!
Mare, mare, no!

Us n’esteu, mare, si us plau
sé que en tornareu a tesa violada

Sang meloses arreu
en regalareu pertot
us en regalimaran, us en rajaran

Mels sangoses, mare
que mai no hauré acabat
mentre us ensopíeu hores i hores
de llepar i rellepar, mare

Mare, us les relleparé infinitament
fins que no sou de bell nou
mare immaculada.


~0~0~


Perennitzats en harmònic disseny


Davallant del tren, empreníem no pas les vies qui tothom, en orba voluda, en pansit ramat, sempre emprèn.
Empreníem la via oblidada, la via no gens fressada, la que duu als meravellosos esfondralls de l’antiga vila romana.
Passades les estàtues esguerrades i les columnes escapçades, tanmateix tot conservat en magnífic estat, tot banyat en pau i harmonia.
Entre les rajoles amples, herbes i flors hi apunten; tritlleja a un racó la font d’aigua clara.
Amb un cor a caramull omplert ara de calm goig, fem cap al geomètric orfenat.
Hi adoptàrem, la dona i jo, dues germanetes “boges” qui no n’eren gens.
Ens havien dits a l’orella delitosos secrets que mai no divulgarem.
La gran és inventora de mètodes formatgers immarcescibles, de revolucionaris mètodes que duran a tot el món congrus beneficis.
Dues beutats esclatants, sobretot la petita, qui esdevindrà la millor escriptora de tots els temps.
Com les pugem, aitan amorosidament!
Tots quatre despullats en clàssica disposició, com incòlumes estàtues en clar jardí harmoniós.
Recordeu-nos pòstumament adorables ruïnes d’empertostemps.


~0~0~


És molt lletjota, ai, la pobrissona
ningú no gosa fer-l’en sabedora
més val que ho sàpiga ara que és d’hora
que quan ja entrava en perillosa zona.

Serà entre amics i es pensarà bonica
i el més cruel, ja tip, trenca la plica:
treu un mirall que prou clar tot ho explica.

S’enfonsarà en foscors d’on no en surts viva.

Titlleu-la de lletja ans no es torni altiva
aprofiteu que només és un cuc
ans no es desclogui en espantosa aranya
no pas voliaina qui entre flors s’afanya.

I si ningú no pot, rai; jo prou puc:
Prou pots, minyona, entre savis et duc!


~0~0~


Les més finetes i excel·lents madones
fresques com les roselles i l’userda
podem semblar si ho volen les hormones
qualsevol jorn qualque espantall de merda.


~0~0~


A oldans tocoms, en írrits col·lotges


Orgies de l’intel·lecte, fenòmens de mon renaixement a la memòria de la invisible gràcia, retut al carisma de l’espatllat, el tràgic, i el lleig, d’on heurístiques les clíniques revelacions de les centúries desfasades m’intoxiquen, traumàtiques, les tres hagiològiques potencialitats que en les depravades piscines de mon crani es rabegen – sensori, magí i enteniment.

Masoquistes, fetitxistes, les vicioses embranzides se m’esvaloten, i, geni cabalístic, rabit, sublim, les dibuix en fórmules flamerejants de mestre suprem, llurs formes llarguerudes com escurçons exuberants de qui el verí duu solaç als més armats ni grandiloqüents, ço és, frustrats, del piadós paràsit núvol parroquial. Esporàdicament meretrici, acrobàtic les venc. I així anem surant, prou balderament.

Geperut hedonista, cada cercle privat de més o menys cismàtics tips i retips vaig voltant amb voltes lentes de marea creixent i decreixent, fins que per terra mateix davant llur porta m’assec imbuït de melangia, bo i admetent a bastament tota desfeta, ans esgarriat en mística fantasia, recordant belleu els anys feliços on la dona, n’Aurora, luxuriosa em bat. Fins que desesperats, ujats del setge, els panxuts dels cercles privats ixen de llurs asfixiants cercles tot esfereïts con si eixien de cap mecanisme de transport subterrani escandalosament incendiat.

Tots mos guanys s’evaporen encontinent com obsequis de fum. Veterà de mantes de guerres sempre perdudes, m’he guanyada tot plegat aquesta gàbia de resignació on cada angle i cada brèndola se m’estrenyen a punxar-me amb insistència.

A part meu, poc he trobat enlloc cap altre rosetaferit, altre que escadusserament i matussera en la literatura especialitzada de les perversions. Els rosetaferits som els taujans obsedits de la roseta mística. La roseta mística és el foradet del cul de les dones – i particularment de la teva.

Aurora, Aurora – exclam, amb vult atroç, furgant a les palpentes en pler d’emocions manllevades als escrits adients, alhora rabejant-me en un nou pou d’excrement.

I llavors, com sempre, el meu nadiu enginy pornogràfic em ve a salvar. Amb quina indústria no obr la porta a la primera tímida client qui ve a consultar-me. Assumeix ella que sóc massa sever segurament amb els seus pecats. Tot el que em diu em pessigolleja un ou – tan innocent, tan sentimental, pobrissoneta! Ella qui es pensa tan criminal, tan rèproba, carn votada als orcs més cruels. Car es veu que ha amagats els ossos dels maleïts homes qui d’amagatotis ha exterminats, i ara, sí ves, les ombres de llurs ànimes en pena la vénen a emprenyar.

I la carn podrida? – li dic, fent com si encar en mastegava els tendrums. I ella envermelleix i es voldria fondre. Ja veu tanmateix si sóc savi, li endevinava fins els pecats encar no revelats. Carallot, segurament em volia felló i llençant-li les tortures infernals al cap, com qui li llença plats perquè l’ha vista festejant amb un altre qui m’endollaria banyes a betzef, mes llavors muscleig tranquil·lament.

Tot això i no re tot el mateix – i beneïda se’n va, condonada de tot crim, anònima com closa ostra, havent escurat el forat del cul del cervell, després d’haver-me pagat.

Amb opulència demoliré aquell diner sollat. Som-hi, psicopàtics capellans, sargim ensems bordells i cementiris, ambdós tan pintorescs! Bevem-hi anòmales begudes que ragin de cranis i d’orinals i bordalons. Amb boques espontànies aboquem el contingut secret dels nostres cervells forasters. Somiadors paranoics, amunt, car cap heretgia per peluda que sembli no és gens blasmable. Cada capítol de l’esquema del viure et duu indefectiblement cap a l’imago de l’infusorioide entronitzat qui és l’essència d’allò que de debò al capdavall no ets. Autòmat de la mutació, depenent totalment de la xúrria genètica, cuc ets qui s’autodevora i au.

Ensumem-hi, efluvis d’urnes garneues. Copsem-los, barrufs d’elfs, presències sàvies d’encesos pentacles, celestials verges, nimfes d’atzucac, decrèpites parelles, dolces cendres, ortigues i alls, qui engendren tot goig.

Com més t’hi has escorregut, més bo per a la salut – diu amb encert el remei, o en tot cas la recomanació, la dioscòride. Cada nova nafra esdevinguda vulva novella, on l’orgasme en deliqui mor. Massa de temptacions per a la fecunda brutalitat entre eròtiques escaiences fins ara interdites. Sospites de llunes de mel faraòniques, on cada element fàl·lic és prestigiosa anguila qui escriu amb tintes de sang i merda ineluctables capítols d’estoïcismes demoníacs. Sàdics flagel·lants omplen d’arestes llurs folcs escorxats. Fins que caiem en les cadències inverses, les oscil·lacions contràries, i hiperdúlics, i dúlics i làtrics i tot, segreguem les més càustiques polifòniques riotes.

Amb vult contort m’esguard. Sóc jo mateix, retrobat. Recaceja-t’hi els intersticis, i els perpetus teixits dels opalescents introits. Se t’hi fan noves berrugues, ballarugues, geps. Allò et faria davallar l’hedonòmetre, l’aparell d’apamar el plaer, si no fos que ets execrable astrònom qui veu d’on tot ve i on tot va a parar. I per una merda així t’hauries de capficar?

Sóc qui perdona totes les fragilitats. Veniu-m’hi, supersticioses, que de tot escàndol, per resplendent ni idiosincràtic que fos, prou us absolc. I d’eixauc, d’escreix, encar us alleraré la gràcia de poder-me petonejar no pas l’anell papal, el tòtem fantàstic, l’eix molt fressat, de caperulla mantes de vegades amputada, mes sempre recreixent, i les llambresques mai pansides orquídies qui em pugen i baixen, per pessigolleigs d’ullals tuixegosos i pentagrames estigis i màgiques malediccions per llavis de sagnants pintallavis pintats tostemps empudegats.

Amb sotmesa confiança veniu al capellà nihilista a l’instant més calgut. És ell qui indulgent desconfeix cada monstre qui àvol us rosegava allò que no és sinó falòrnia i paper blanc omplert de merda. Pagerol hi hagué qui amb un ganivet tragué els ulls d’un vailet qui féu la guerxina a la seva dona. Vailet a qui la xil·leta capllevava tendrament. I ara, sense ulls? Món collons mal acunçat. On segons les escaiences et toca un sobtat buidament d’ulls o l’òptim anar pujant dolcetament en serrall, harem o gineceu.

Els innocents som el delit de les dides – se’ns carden seqüencialment.

Guaiteu si fui feliç!

I llavors?

Vanitats de psíquiques aptituds se m’encomanen. I m’embranc en treballs exhaustius i faig feines esotèriques. I caic en miríades de clots. I recobr la llibertat ençà d’hermètiques voltes, i salt fogueres, i em cristal·litz didàctic en acabat que el veredicte m’exonera d’haver en tantes de guerres pitjat sempre a deshora el gallet.

M’endevín una certa flaire per a ficar el dit a prou claps, taps, nelets i deficiències de les que debades marren les “consciències” d’assassins i faves ara doncs prou mortificats ni progressivament més embolicats perquè facin el gest triomfal de ficar-se la mà a la cartera i donar-me l’emolument, el minerval que em pertoca, el qual alhora que me’l duc a l’infern pretenc desdenyar fent florir molts de dits de qui els passa-passa distreuen tothom.

O són mos records tots fictes? Mai més no em tornaran les pristines memòries del que només em pensava haver viscut? Ah, incerteses dels emmirallaments repetits enllà de tot mèdol ni horitzó! Sense que hi hagi mai enlloc el model genuí, el pinyol (introbable! inexistent!), l’origen de la imatge així infinitament reproduïda! Emmirallaments sens fi de quelcom que tanmateix no hi és! Vet ací qui pens que sóc.

Amb quin esbojarrament em duc llavors a dir doncs prepòsteres barbaritats, tal com ragen, a la babalà, en írrits col·lotges amb mos deixebles i pacients o amb ningú, per oldans tocoms d’uranografies marejadores o per paisatges urbans on cridar rai sense que cap so aumon no retrunyi, tret per les cambres ecoiques del meu manicomi privat.

Els qui hem nascuts amb ànima d’esclau ens creiem de primer les merdegades que ens endinyen a escola. Els altres saben que pertot tot el que els diuen (pertot arreu, mes sobretot a escola) és engany, maleït escarnuf.

Per qui em deuen voler prendre? – dic en acabat. Per cap xarrupacagallons? Llurs pàtries, històries, déus, religions, dures lleis, instruccions, restriccions, dogmes....no me’n crec ni un – el meu cervell és màquina lliure – no es jaqueix esllenegar, emmerdegar pas tan fàcilment.

Ai, carrinclona vel·leïtat! Hi caic i recaic. M’he cregut i recregut en canvi allò de la llàntia, duta encesa al migdia i tot, per aquell il·lús tros d’ase qui pretén de cercar un home de veritat. Aquell home era jo – no pas el de la llàntia – l’il·luminat!

“Home”! Quina noció més imbecil! Només una toia de capdecony bavós podia haver-se pensat que la noció “home” volia dir re altre que animal de dues potes i si fa no fa pelat. Ni millor ni pitjor que cap altra aglomeració de petites bestioles i d’altres acumulacions químiques que ni a bestioles no arriben.

Cap animal no ha demanat de néixer com hom l’ha nat. Aranyes, escorpins, serps, falcons, caragols, rinoceronts, muricecs... tocats del bolet, genis, capsdecony, esguerrats, girafes, infusoris... i qui fos, tant se val, cascú és al món fotent-hi el que pot, és a dir, ni més ni menys que el que li és llegut tant per les forces exteriors com per les internes – cascú de fet no essent ningú, o en tot cas, màxim, una samfaina d’involuntàries embranzides microscòpiques que el fan anar de bòlit, vulgui no vulgui, cap on s’escaigui, vós!

Escaiences d’ubic meteorit; mossades rituals de lípids o de què ho sé jo, d’altres biomolècules per a mi de molt opaca acció; orons o coves som, diguem-ne antropomòrfics, aproximadament autoambulants, osmòtics, covant estranys ouets d’imprevisible espellida, i tot plegat de diferents batibulls d’insectoides i de virus, vius o morts, claferts; tronades supraestructures controlades pels sovint invisibles paràsits escollits – cascú assetjat, angoixat, asfixiat per paüres d’espantall de palla davant el foc que tot ho vol, d’androide davant l’extinció que s’atansa acceleradament; cascú penjant de la forca del no re, enjòlit damunt l’abís infinit del no re. Cascú fet una merda i fet de merda. I au, i au.

Què en faig? què en faig? – em servava la bossa dels collons (amb els collons encara dintre) que ella suara m’havia tolt; el fal·lus mateix se m’havia acomiadat ja feia anys també per un tall precís de la seva precisa preciosa mà; ella, blanquíssima, em guaitava impassible, impàvida, fins que se’m va agenollar – per a tallar-me la darrera pelleringa.

Ningú no m’havia entès com ella. Tot altre psicoanalista un pobre estaquirot molt ignorant. O, ultracuidat bufó, bufat albardà, em crec (podrides memòries), em crec llavors digne de tindre un destí?

Ella t’havia pres d’ostatge. T’havia cordat fort al tronc del pinsap i t’anava imputant de prou saps quins nihilistes crims, i t’anava amputant de tot membre sobrer. I llavors simptomàtica se la pelava davant teu, o cardava amb ponderosos herois. I, fraccionari, ni assenties ni no pas, només assajaves, seriós, de veure-ho tot millor.

Abandonat, les precoces noietes et lapidaren. Gravitaren vers meu les torturadores més pipiolis. Sense testimonis, llur crueltat s’exacerbà.

Oïres llavors tritllejar els cascavells del cavall raquític de la puta mort. Al calze carnívor de ton cap ton disbauxat cervell treia peregrins vapors que enverinaven l’ambient. Veies morir-ne, ofegats, llimacs, sangoneres, llangardaixos, puces i polls, aloses als rostolls, els “tartranys” mateixos qui venien a menjar-se’t perquè bé prou semblaves mort a mig podrir. Et foteren a la cangrí, acusat d’obscena exhibició.

Em feren l’autòpsia a despit que l’únic que reeixiren a destapar fou que, si tinc fàcils ploricons i somiqueigs de noiet merdetes i covard, el repertori de grolleres fantasies i criminals intents amagat als calaixos dels lleus i als armaris del cor el duia colossal. A tothom els xiulaven les esfereïdes orelles – incloses les del jutge, les dels fiscals, dels botxins més animals i tot, sobretot com més sords.

Dècades d’inconsciència anava amollant. No vaig convèncer ningú, tret que em vaig convèncer: Cal la més sòlida fortitud per a resistir l’assalt continu, sens fons, d’aquest univers de mentides.

Per comptes, em van trobar estrangulat, havent perdut tota noció de qui sóc. Mera carcassa. Exclòs de mi mateix, m’haig de reinventar. Amb els ossos del filisteu em recomponc. Reconciliava sexe i pedra, i tendresa i ferro rovellat, i ètica i guerra, i exterminació i humà, i el fat que m’aguaitava badava bleda i bledà la boca com si era bleda bledana boca badada de boca de tomba parada per al mort qui n’ha perduda momentàniament la clau, mes que sap que li pertany.

Aquella tomba era meva, era nostra – de tota la congregació de maleïts dolents i malalts rars elements qui s’amaguen sota el meu altre nom.

Duc joiells misteriosos voltant-me el carcanyell, i toga arreu amb replecs acanalats, i tinc prosèlits, i llurs expectatives de prosperitat són favorables. I ara, sota el salomó d’innombrables enceses espelmes de la saviesa, tasteu-me aquest brou màgic i me’n tornareu contesta.

Fosc exterminador ineluctable els has morts tots. Soliu, sense oposició, ets gat estrateg qui amb molt de compte engega els mecanismes de la revolució que reverteix, a cop d’onada, tota inevitabilitat.

Teatral, t’has presentat, i els enlluernadors projectors es fixaven als racons fins ara del tot ombrívols. Sense ham enxampaves garneues presències qui ningú no havia encar copsades. El teu acte l’atenció de tothom, ara prou empàtic, fermament ha robada.

Els senys, els sentits, no serveixen altre que per a enganyar-nos – els dius –. Cal desempallegar-se’n. Només sense sentits copsem la realitat amagada. Ningú no em sent, ningú no em flaira, ningú no em veu, ningú no em tasta. No hi sóc. No hi sou.

Un terrabastall ens interromp. El cercle de tips i retips al mateix temps que érem enmig del nostre espectacle, acabaven ells el llur. Flassades blanques voleien pertot. Els esperits ocults atraça’ls – s’han reamagats, segurament a llocs molt més difícils d’encertar.

Cap dels meus deixebles no fa sinó aixecar-se les faldilles i fugir. Amb notòria intuïció cap d’ells (de fet, d’elles) no cau en cap dels paranys que jo, antic guerrer, havia sabut parar.

He romàs de bell nou sol. En col·lotge abstrús només amb mi. Sort que estic dotat per la natura infatigable de tota una escombrada de saludables rutines. Haig de clapar per a veure-ho demà tot més clar. Ah que escalfadet i còmode no seré entre tots aqueixos llençols que els vans tímids esperits de la misteriosa esquematització de l’entramat en llur esvalotada fugida no han oblidats. N’escoltaré, divertit, els roncs renecs i els eixavuirs i estossecs i oïssos causats pel fred que els carallots no passaran. Elfs lascius s’hauran d’empetitir i hauran d’estrènyer-se plegats ,i havent potser formant un gegant, de la meva mida vindre’m a afalagar i a fer-me la cort entre les boirines del somni perquè els vulgui atorgar abric i substància. O tot se’n va en orris novament, món collons no gens consistent, és clar. Em sembla que ja ho havia asseverat.


~0~0~