Extrets de l'estada (8)

Qrim Qatalà CXXII [Extrets de l’estada (8)]


oh netedat única divinitat

oh netedat única divinitat
qui endreces cada cosa
nosa llosa tosa rosa
closa resclosa desclosa
esposa alosa corfosa
fosa mucosa prosa...

oh netedat deessa sola
qui vols veure que tot
a son lloc reposa...

que encendries les alarmes
si el caos mai s’imposa...

crits d’aranyes
claus despenjades
llençols enduts pels vents

atesos ventres oh netedat
on morfosa la por es metamorfosa
en pudent flor desastrosa.


~0~0~


Al·lucina l’infant

“Ping!” fa l’alabastre vermell
al pàmpol del llum del trebol
i la llum balla en ombres
fins que tot és ombra
d’on els monstres rellueixen
brollant intermitents
com flors de terror.

A frec de mort
esgaripa l’infant
les parets se li clouen
la foscor l’embolcalla
amb ullals de sang
ulls desorbitats
urpes on pengen
parracs de pells
de carns.

Qui vindrà a treure-l’en
no pas ningú
o només el son llarg o curt
d’un endemà opac
o encar sobtadament
enlluernat per la mateixa
floració de monstres foscs
sempre devora
qui tard o d’hora
el devoraran.


~0~0~


Impressionat llavors pels vitals mastegots


—Saps què? M’haig de reforçar mentalment: que la depressió no se m’assegui al cervell, a pondre-hi o a defecar-hi els seus afamegats virons de degenerescències deliqüescents. Viure ja és prou abassegadorament embeneïtidor, poc em cal a sobre que hom em tiri damunt totes aqueixes empegueïdores reòsties del malcardar.

Tret que aquesta era ma mare, tu, la qui adés m’estimà tant; la qui tanmateix ara em jaquia en dic sec, espatllat, a les escapces, a l’estacada, popant merda de claveguera.

Qui sóc, qui sóc? (Una desesperació em tenallava.)

(Dins l’oceà del mirall, m’hi deia... el cos... el cos rai! Que tot allò era dolor d’adolescent... sí ves, ho haig de reconèixer... el cos, doncs, rai... a canvi... l’esperit... l’esperit no... l’esperit és qui és naquis... ací és on hi ha allò que no rutlla... ara, —No pas lo cos, redéu, vós (com fan els vulgars), lo cos rai; l’ànima fa figa, l’esperit naufraga, l’eidòlon trontolla abís avall... Això, o quelcom de semblant, acollonidor rai.)

—Sobreposa’t, tu! —i dins l’oceà del mirall, m’hi perd el desig.

(Dins l’oceà de l’espill, a la tonalitat indistinta de l’onada deshidratada, duc el pòndol: un trident, amb què planific l’estratègia. Empresonat, en acabat de descendir en ofegoses distòpies, emergiré nu; sense que els tentacles carregats de teca als perímetres afegeixin a llurs botris la carn del meu cos exposat. Al marc, osques de víctimes o caps tallats. Visions de cua d’ull d’amenaces voraviuades molt de prop amb nafres en carns, d’on naixences en rengs s’esdevenen — d’on rossolen animalons monstruosos de llargues llengües. Sospites m’assalten de cròniques paradoxes que no seré pas jo tampoc qui vindrà pas a resoldre. Els meus cassigalls no cobreixen re; tinc la pell massa calda; vinc de mòmia, amb llençols arnats, tacats de secrecions eixarreïdes, molt antigues.)

(Te n’adones de ben minyó que vius a un món on les al·lucinacions i les realitats exteriors es fonen sense que ningú es presti a destriar-te-les. Els joiells als tentacles del doctoret; el doctoret de pa sucat, de qui les fredes mans de color de pell de verat em furguen dedins roents, coents, degenerats. Vermitxols en esbart de mabritxol qui barrigués insistent, amb milers de llavis àvids, al meu ventre de pollós pelleter. Per les perifèries del sensori, com mocs ploguts i enduts pel mateix raig, em rellisquen en plors de repapieig dels qui massa afeccionats a la violència ara carrinclonament cocodrilegen. Cianòtics rere el cresp del mirall onejant, llurs vults, d’on ixen supernals llengües de llimac. Si baden les obertures, vint rengs de queixals de gasteròpode hi apareixen, ubiqües ferramentes que no els fan aitampoc gaire més eloqüents.)

(Febres en cambra de llum somorta i vermella. Caòtics els elements, els ingredients, els cofins, calaixos, marbres de tauleta, gots, aixarops, vestits, les llibretes amb ninots, les espardenyes, els bacins. Dels murs, els monstres llurs caps caplleven estocàstics, i de sobte, de trast en trast, llurs cares esdevenen les de tos cínics germans grans, qui amb canonets als llavis et llencen punyents pinyols a les ninetes que esclaten en lluminàries d’horror.)

Ma mare... és clar que no era tampoc el primer cop que em traïa... El vespre aquell de l’operació. Ara me’n recordava. M’havia dit que em duien a menjar gelats al bell mig de la bullent ciutat! I per comptes d’això, què? M’arrapen sobtats assassins de la bata blanca, i brutals m’enfonsen sense miraments freds metalls de tenalles gola avall. Què hi feren llavors, furgant tanta d’estona...? Segurament que alhora em van remoure els nítols més vitals, em van com ara capar i pitjor, llevant-me els altres collons més essencials, els de l’entendre de què va re, ni tot...

Car què he comprès d’ençà d’aquella nefasta esdevinença? Ni merda.

Em dic Diodor Verdura i Smolà, de malnom l’Esmolet (no pas perquè esmoli re, ni el meu enteniment sigui tan esmolat com això, ans potser perquè, esmolant-me el piu, els metges me l’esmolaren massa, de manera que ara és, oidà, molt esmolat, això rai, tret que també, de tant esmolat, és naquis, no fa el pes, l’empetitiren fins a extrems de nugacitat, d’insignificança, de nimietat, ceptre groguenc sempre minvant, de negligible lluentor, d’insignificança palesa que mai no podré brandir enlloc amb cap autoritat).

Ah, i el conte de la Marieta qui pujava les escaletes.

(Quantes de vegades m’he de repetir? El cervell que tinc sempre és el mateix. I les circumval·lacions que emprenc quan divag pel seu laberint sempre em duen a espetegar als indrets on més m’impressionaven certes pors de petitó. Què hi farem, desgraciat qui arribi on arribi sempre torna enrere i es reneix en la mateixa desgràcia, fins potser l’alliberament de moment massa angoixant de la mort. Confiem-hi!)

Na Marieta, doncs, qui sa mare tramet a comprar fetge per a sopar, i ara ella, al carrer, amb uns trinxeraires, es juga, i perd, els pistrincs del sopar, i ara se les pensa i se’n va al cementiri i hi descolga un mort de fresc, i li tol i embla (i li pren i li fuig) fetge i menuts, i els embolica amb un paper de maeller (o pus tost de diari planer) que es troba ventant pel vent, i els duu a sa mare, i sa mare cou els menuts del difunt, i els germans i els pares de la Marieta se’n rellepen els llavis a l’hora de sopar, Oi que és bo això avui!... però ella no vol tastar el fetge, diu que no té prou gana, i ara ve l’hora esfereïdora de l’anar a clapar, i na Marieta sent el difunt pujar les escales! Tothom dormint com soques, tips com lladres, però ella ai, sent el mort anar pujant les escaletes. I el mort dient-li: “Marietea-ea-ea... a! Ja sóc al primer replà!” “Marietea...ea...a...a...! Ja sóc al segon replà!” Trac-trac... trac-trac... “Marieta...!” I la Marieta tremolant al llit, fins que com menys (i com més) s’ho esperava (m’ho esperava): “Ja et tinc!”

(I ma mare m’agafava fort en la foscor, i l’extrem esglai de l’instant fatídic... com em saltava llavors el cor!... ah, en molt dolça terror... com em feia també llavors delitosament morir!)

Nenet massa impressionable, què en farem, què en farem...? Xuclem-li el vitet!

—Vitet, vitet, on ets?

(Desaparegut. A la panxa de les truges.) Ah, i com se’n reien, ella i les minyones!

No sé per què sóc tan injust, dient només, i aital com raja, les malvestats i gatades que em feia i deia ma mare... les nafres inguaribles que m’encetava a l’esperit... molt de plànyer-me, ple de transitori fel i prou... solcat per agres tremolins de despit... i en canvi no dic (injust, injust!) les amatents manyagueries, els afeblidors acaronaments, les dolçors afalagadores que em lliura gairebé sense cessar... les immenses tasques acomplertes... la meua educació tan rodona i clàssica... la guspirejant sexualitat... les estones que m’ha deixat gaudir al seu llit tan tou de coixins, matalassos, caldes carns... els parracs que m’ha cosits quan he fet teatret, i sempre m’he vestit de vagabund, de desconfit, de submís i sotmès perdedor... ah, i és que sap tant de costura... admirable madona... tot i ésser com és una clàssica impressionant!

Tot en tot, sobirà, sublim, plaer de viure amb ella, de tindre-la per a mi tot sol tan sovint, en l’esclat de la nuesa, en les sentors marítimes i càlides del seu cos — un cos d’esculls de costa tova on el vaixell de la meua carn esmolada gaudeix d’estavellar-s’hi, derelicte, nàufrag.

Ah, fang convuls del meu piu... ah, sou llefiscós que, com pirata de vasts tresors, deposit a les coves nemoroses de la seua colta geografia... entre les blanes roques semiesfèriques que moltonegen passat el tràngol de l’orgiàstica morena... ah, com qui hi desa a vescoses gotetes llivells amuntegats d’artístics trempaments estalagmítics...

Mes hum! hum! hum...! potser que aturéssim, car això... això agafa lletgets trets d’anar cap a territoris incestuosos... i aquest és pedregós terreny... domini ara com ara en aquests anys de repressió esbojarrada (car no pas clàssicament, és clar, que és com sempre hem viscut a casa) molt vigilat i interdit... d’on que, per tal de no noure, desdenyi de continuar-ne l’exposició...

Tant se val, doncs. Passem als fets.

El jorn on me n’adoní que ma mare s’entenia amb el meu condeixeble, m’enduguí, naturalment, un batzac anímic gros d’allò pus. Ma mare (l’altra), na Dídaca als Inferns Vinçà, feia de professora de grec al mateix campus de la Universitat on jo havia començat de cursar estudis d’enginyeria aeronàutica. (Per a més endavant assajar d’aprendre de fer més absolutes bombes de neutrins.)

En Ponç Apol·loni Cataracte només l’havia vist algun camí pels patis entre les aules, o a la cantina. Llavors, però, me’l trobí a casa mateix un jorn on tornava tard; ell era a punt d’anar-se’n i ens saludàrem part damunt; ma mare em deia, en comentari ventís, que havien discutit d’un projecte de doctorat que ell havia de perfer; es tractava de quelcom que tenia a veure amb en Diodor Sícul, autor, semblava, de força de volums una mica derivatius (i ací reia — vull dir, raïa — l’interès de la recerca: esbrinar encar més primfiladament d’on rajaven originalment les fonts d’aitanta d’erudició) essencialment sobre història — història, però, compresa en el seny enciclopèdic que donaven al mot els escriptors i compilaires del segle anterior al primer mil·lenni (comptant, ep, no pas com comptaven els grecs, mes com ara si fa no fot comptem els de més dels terraqüis d’ara mateix). Ja sé que tot això és complicat, sobretot per als qui ens dediquem, per manca de prou enteniment classicista, a les lletres tècniques i mecàniques, com ara la bona aeronàutica de mos afanys.

D’en Diodor Rodó, això en pescava, tanmateix... Que “sícul” volia dir, és clar, sicilià — i doncs que es tractava d’un sicilià (de cap a mitjans la darrera centúria ans l’era corrent — o, com en diuen d’altres, lats i mentiders alhora, ans aquell trist ninot — patró dels malignes cretins qui el món empastifaren fins a límits sembla que irreversibles — aquella farsa de personatge ficte — anomenat el Crismat — no fos pseudo-nat), un sicilià qui recollia en grec les històries de tots els pobles amb història qui havien passats pel món abans de la seua època, i dels quals, com dic, en tingués notícia, per petita que fos. Mercès a en Diodor i a la seua fidelitat reproductora de trams sencers dels escrits d’autors anteriors, posseíem ara referències més o menys fiables a obres altrament perdudes. Historiadors, qui el temps letal (eternament pertinaç en la seua tràgica esquírria contra l’orgànic) ara hauria esborrats sense remei, retrobaven sortosament nom (la gran cosa, hà!) i part de collita espargits a les nombroses pàgines ara encar sobrevivents que en Diodor Rodó donava al món — al món exquisit dels versats i erudits (com l’insigne professor Diodor Wilson, o la mama mateixa, o, posats a dir, en Cataracte i tot), al món dels dotats per a aqueixes foteses, tots plegats, doncs, prou agraïts. La gràcia d’en Diodor havia esset principalment d’espigolar en aquelles vastíssimes i sovint ben falorniosament enfarfegades praderies de la historiografia antiga, i treure’n les gemmes més llampants d’enginy, i és clar sisvol més acurades als fets de debò diguem-ne esdevinguts.

Ça com lla, en Ponç Apol·loni me’l trobava ara per casa més que no m’hauria abellit; home, el senties a la saleta o a la cuina, amb ma mare, xiuxiuejar i escatir punts arcans de fosques qüestions, i llavors te n’anaves a clapar i no hi consiraves pus. I tanmateix, l’endemà et tornava a eixir de trascantó, ocupant un dels canfelips, o guaitant somiós els pardalets al balcó del davant, o encar assegut vora la tauleta del rebedor, trucant-hi enrioladament algun amic.

El saludava lleugerament: “Cataracte...” Em responia: “Esmolet...” I romaníem així, una estoneta com dos estaquirots, sense sàpiguer què afegir-hi, fins que tombàvem cua, musclejant una micoia, fent flonjament: “Bé...”, o bé: “Bé, ja ens veurem...”

(I mentrestant na Dídaca als Inferns, ta mare, encar mandrejant al llit, vós, i allò era l’estrany, atès que mai abans no hi havia ronsejat; ben a l’inrevés: que s’aixecava amb l’aviram de baix, als hiverns àdhuc bon tros més aviat i tot que no pas les gallinàcies.)

El jorn on me n’adoní, que s’entenien, els sorprenguí sense cap mena de mònita de sotamà ni pensament anticipat per part de manguis, no fa...? Puteria, gens. Al contrari, allò fou un cas.

M’havia disposat a prendre una instantània de “l’habitant de l’altre món” — com l’apellava mon germanet en Guiu — l’“alienígena” qui feia niu en una de les casetes de fusteta que, per als cargolets, les mallerengues, els cardenals i els altres mosquiters qui s’hi abellissin a col·locar, ell i jo havíem penjades a les branques del faig senyorívol qui com he dit embolicava l’eixida del darrere part damunt el corralet.

L’habitant de l’altre món — curiós de mena, car per exemple si en sacsaves l’habitatge descordava un brunzir exacte al del vesper, de tal faisó que instintivament fugies i àdhuc qualque vespa xana es jaquia enganyar per la bonior i hi tafanejava — aqueix personatge peculiar, doncs, del qual només en vèiem de jorn la careta si la treia de trast en trast del forat, qui sap si per a alfarrassar el carés de l’oratge o a ensumar qualque presència del defora, o només per a flairar-hi nous aires, exempts del resclum o la ferum i la xafogor de l’empallat interior, era — de fet — un esquirolet volaire — un esquirolet d’aquells, doncs, qui si de lluny en lluny, espectrals, treuen el nas com encar s’hi veu — o per força major, com qui diu, com quan, per exemple, llur niu i sobretot llurs petits són amenaçats per un perill imminent, i llavors, a tall de gats, amb les dents a la pell sobrera del clatell de cadascun dels cinc o sis menuts qui diguem-ne coven, els menen un per un i d’allò més amatents i tanmateix adelerats, de cau exposat a cau més segur — doncs, a part això, únicament a la foscor ixen de debò del tot a planejar, bo i voleiant de branca en branca, fent la impressió ara de rats massa hàbils i enjòlit, ara de muricecs massa feixucs i monitoris.

Gairebé com amb l’episodi tan carregat d’emoció (esglaiador resum impressionat del viure) de la serp reveladora dels meus anys minyons, també aquells ullots nocturns qui et fitaven part defora el foradet et duien un desori basardós a l’ànima: sospitaves (sense gosar de confessar-t’ho) que darrere s’hi amagava, vel·leïtós, un ens esporret dels corcs de la consciència (re a rosegar-hi amb maleïda recança), algú, ell, qui per molt que t’hi esderneguessis no podries doncs entendre pas, algú àvol, estrany, d’un altre món i d’un altre joc de sentiments, amb un seny de la justícia belleu encar per desenvolupar, implacable, estort dels patètics invents humans quant a ànimes etèries, vides ultratombals, déus suspesos per ales imponderables d’angelets, doncs, i a romanços i enganys i falòrnies, ai, tristament pareguts...

Cap fantàstic neguit, ell, d’evadir-se de la gàbia escanyadora del temps, doncs, ni aitampoc de sobreviure’s, no li macava — ni llavors li feia malbé i esdevindre del tot llenegós i lloca — l’esperit ferreny i decidit. Et glatien, temorenques, les aortes, les caròtides, preses de vagues agalius, com ara si es malfiaven de la fiçança molt cruel d’uns ullals qui, per poc que els fos factible, se’ls abatrien sense cap mena de compunció...

Ah, com em dessagnaves, bèstia fosca i bufoneta! I amb quin estoic heroic esguard no desdenyaves, en acabat, rebregat com solitari guerrer atès, aquell carrinclonament cridaner firmament de lluminàries vanes...!

Deixem-ho córrer (encar semblaria que, antropomòrfic, exager); tant se val, doncs, de trets més o menys benèfics altrejats per l’evolució omnipotent. Surem les espècies d’animaló no pas més garneus, ni obsedides a surar (consirar, cresta-alts, això fóra pecat d’ultracuidança) — tot és bolla, xiripa, casualitat — som els qui som; i els altres, al sac. Els comptaires de pèls de guineu amb aquesta sort, i els altres fotent el paperot. Per això estudiava enginyeria, perquè sabia que (amb el meu enteniment massa naquis per a qüestions tan ridículament fines) al món no hi entendria re de veritat. Massa acollonit així mateix per a acceptar la realitat nua: és a dir, sense atifells ni farbalans. Nua, ço és, cruel, letal.

Aquella nit de rerialles d’estiu, doncs, pel fet que em costava d’adormir-me, pel nerviosisme o pel que fos, me n’adonava que la podia aprofitar tractant d’emblar d’esquitllèbit qualque imatge de l’estrany alienígena, per tal d’en acabat ésser capaç, tot cofoi, de mostrar-la a mon fraret en Guiu, qui, degudament meravellat, l’afegiria al seu recull de bestiotes vistes (i palesades en instantànies originals) — prou ja en desava pler, en un escriny reblert aitambé d’altres frasques i innòcues andròmines.

M’havia posats samarreta i calçotets, i havia sortit a asseure’m davant el pati del darrere, ben bé a tocar de mà del tronc de més ençà del majestuós faig qui estenia la seua florençada capçana àdhuc part damunt el teulat de l’eixida. Amb la càmera penjada al coll, la lot a la falda, les orelles ben amatents, allí romanguí com qui diu horetes. Ara i adés, qualque espetec adient m’eixorivia abruptament i llavors apuntava la lot encesa devers l’indret de la capçana on m’ensumava que l’animaló no havia fet cap, i alhora amb l’altra mà aixecava la càmera amb el piu a punt de disparar. Tot per a no gaire; falses alarmes rai: un branquilló que es desprenia, el malson de qualque pollastre, un mussol passavolant, el moix d’en Guiu fotent nosa amb les cigales, la talent esbojarrada de qualque altre carnisser qui es llençava, projectat, autollençat, com tallant discòbol (bufa!), i l’astorament llavors de l’enxampada ans malaurada víctima, qui tant si somiava bledament com si frisosament vetllava, ara, llas, i veure’s que ja havia begut oli, aitanmateix, ves, quina cridòria, doncs, com dic. Me’n vénen (i potser la serena freda prou hi ajuda) tremolins i tot.

Aquella, també, vós, era la nit, com dic, on m’adonava que això de la via làctia que el nadó n’Hèracles poc sabé entomar, de fet millor fóra considerar-la lleterada infamant de molt repugnant escarceller titanesc, o llàgrima lletosa d’una humanitat gegantina totalment integrada pels morts de fins ara, car, fos com fos, res al món, i menys al vòrtex roda-cap-caspós del firmament (que de ferm gens), no convida a la facècia taujana, bledana i bona noia; ben a l’inrevés — guaitar el cel i renegar hauria d’ésser sempre u, i automàtic, vós, per a qualsevol humà qui es preés. Tot i que, és clar, a fi de què, si així mateix poc res no serveix de re... mes callaré... car que altre faig que reglotar reglots... i quin millor reglotaire que en Diodor Rodó... ara famós... com jo mai no seré famós per cap fet... tret que... potser... des d’un coet... inventat... per mi... tot l’univers... no foti el degut darrer espetec... que tant ens convé a tots els qui fórem nats... i segurament encar més a tots els qui fórem morts.

(En els amargs roncs de la nit — on el fotògraf rondinaire, ja lluny d’arnades dèries, es rabejava — més tard d’altres insectes, ara més virolats i evanescents, aparegueren. S’adormiren al seu cervell els coents virons qui les mosques del dubte adés cagats hi havien, i tot hi era papallonetes de somni i cassigalls al vent. Els catalans dominem de les alçades les voludes inútils i incessants de bàrbars desèrtics. Som els grecs del present per cultura delitosa i exquisida, triada excelsament i encertada entre les bescunces i malendreços d’una caòtica (“caos”, fa n’Ovidi, “rude i impaïda mola” qui llavors parí per bolla la natura), d’una caòtica, natural, botiga de penyores que, per un joc de mots que pruu i ofèn, despietats anomenem Món de pietat. Ni hi recollim verdets, ni d’altres llambordes llefiscoses; gens folls, n’abasseguem els maragdes nets, i secs, sense greix ni xafalleig. Conreu alzinat i com cal i pulcre, de ginys impol·luts qui sirguen sense sorolls ni nyaps, entre el desori esmeperdudament esventegat de les terres baixes; ah, sonoritats d’exactituds, ço és, d’“eucitats”, escaients i adients, “sac-i-peresenques”. Car qui sinó nosaltres, únics no pas afectats d’amúsia, entenem en tota llur esfèrica musica en Jaume Rei, n’Osies, en Bernat, n’Eiximenis, l’impotentíssim Espriuet? I el més alt ans gegantinet de tots, l’ubic atzep, el nan, n’Ònim? Ja no xantem onzes de setembre desnerits i escotiflats — allò d’ai, companys, companys, companys / I ai quin món de disbarats / Els pútrids són un patoll / I nosaltres quatre gats! — ara sense ennuecs diem ben clar: No ens ve d’un pam, Esbarriem les boies, Tot el camp és un clam, I eu am les noies!)

Dorment trempaire, l’estimet suau de l’oreig fredolic el solca de tèrbols tremolins. I doncs, se li aprima el son a pleret ben prim. Se li esvaeix, com dic, l’ensopiment...

Eu, fins que la piuladissa matinera doncs no em deixondí; m’havia endormiscat de valent i ara ja era de jorn, amb el Solell amb prou feines a un parell d’hores de fer acte d’aparició. El monstret bonhomiós devia fer estoneta que d’amagatotis s’havia tornat a encauar; només calia plegar, doncs, esbaldir les filagarses del bleix líric despès, i, mà-buit, havent fet nyec, desar lot i estris, i gitar-me bonament al llit una altra vegada a provar d’acaçar-hi una miqueta més de son... quan, tot d’una, un garranyic em distragué: algú empenyia enfora els finestrons de la finestra de la cambra de ma mare, que s’obria a l’eixida de part darrere. M’esperí per dir bon dia, sort la guard al jorn nou, a na Dídaca als Inferns, professora emèrita, quan qui de debò tragué pit i cap, i escabellat i despullat, fou en Ponç Apol·loni!

L’astorament mutu ens colpí. “Fotrem goig”, devíem pensar aitant l’un com l’altre, perquè cap dels dos no sabíem fer cap altre paper que de babau, amb un mig somrís empegueït que ens regalimava de la cera estovada de la carota com bavalles de gripau enlluernat. Remugava ell: Plou gaire? I man: Gens. El Solell apareixia, injuriós, de pet.

Per tal d’evitar que l’escena encar no s’enlletgís més, prou que ja n’era, amb sengles febles estossecs ens enretiràrem, ell als panteons profanats de la cambra materna, el tit a les entranyes grinyolants del casalot.

Amb minvat espatller, la càrrega d’àrguens que virtualment ja arrossegava tostemps havia esdevinguda ara molt més engeperudidorament feixuga — s’hi afegien, llas, pler de sensacions malestatgeres, rares recances mig lúbriques, un tou empoixevolidor de greuges novells i mal definits, un rebrot de llànties inesborrívoles a l’ànima... Ma mare un cas? Una altra dallò? Mon pare un banyut, com sempre ens havíem temut? Tothom sucant-hi, ca? Tret de manguis, oi? Embolics rai.

Mes com diu que fa en Diodor: “Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen”, o: si doncs no ho saps, més val que callis. Ara, clapar, gens. Me la pelava, hò, això; sense treure’n nyapa, però, sense dedició absurda. Per a més plaer ulterior. Verges llençols de tostemps ajornada màcula.

Ni el fementit sacríleg ni la sacerdotessa indecent no els retrobí fins aquell mateix vespre, bo i tornant d’estudi, com obria la porta de casa, i allí eren, a la saleta, tots dos al sofà, davant la tauleta baixa, claferta de papers, llibrots i ordinadors. La bonior de les maquinetes engegades gronxava, santíssima, llurs molt sàvies ans saberudes paraules. Així mateix massa esverat, no n’esbrinava borrall; no pas que de costum n’esbrinés gaire, mes llavors encar menys; als mots me’ls mancava l’argamassa de la il·lació que hi duu un mínim de delit d’entendre-les. Amb una capcinada gens compromesa, m’esquitllava cap al corredor; ells m’havien respost amb el mateix desinterès. I tanmateix ara, de puntetes, sense sabates, tornava secretament a la saleta, orelles ben dretes i esmolades, a xafardejar-hi què s’empatollaven. Alfarrassava que sense la roba estesa de la meua presència, es trairien, car me’ls esmava rebaixats, així com grolleres rentadores garlaires, malfiades que rere els llençols estesos no s’hi amaguessin enemigues, o marits, o canalla, i s’assabentessin de secrets massa punyents i vergonyosos.

Aquell camí no en romanc a l’escapça. Allò que abans semblava sense solta ni volta, ara, tret de les parts en grec antic, esdevenia entenedor de mig a mig.

Som, en part, la família, d’antiga nissaga russa; doncs, el rus l’entenc, i no cal pas dir el polonès, l’alemany, l’anglès, etc. I els més subtils entrellats de la nostra llengua, els perceb pregonament. (Allò que no entenc ni vull entendre és el xarnec... de fet m’esgarrifa sentir-ne el més lleuger accent, massa repel·lent, i de mantinent m’agafa la dèria assassina si mai en sent un sol conat de mot... tret que el xarnec no hi ha persona intel·ligent qui es rebaixi a dir-ne bram, així que aleshores i per aquests encontorns rai, vós; no calia que l’odi em pugés al cervell ni que em tragués de la butxaca el xifarot molt esmolat). Pel que fa al nostre amat idioma, com ho diràs? Massa coral, massa intrínsec al teu si més sòlid... era com allò que et deien de petit i, pel fet que ho copsaves perfectament i la matèria era toveta, d’empertostemps ho duràs pregonament esgrafiat al cervell... quelcom com ara allò d’“a la voreta del riu, no t’hi faços lo niu”... quin català serà prou pallús i datpelcul de davallar de les alçades per a jaquir-se endur per la bare torrentada...? àvol esplai de l’acte gratuït...? carallot...! oldans antulls, jotflic... tarter avall, a tomballons, amb greu terrabastall, com la targuerada immunda...? on és la puta gràcia...? No; sempre serem exquisits. Qui ha estat un camí exquisit... qui ha tastades les mels vocals, bucals, entenimentades, de la glòria... d’un llenguatge imperfectible... mai no es llençarà a l’estanyol fètid, enverinat, malsonant, d’un algaraví inepte i fastigós.

Així que, com dic, tret fragments de grec massa obscurs, ho enxampava tot, i part damunt, tot en tot, en deduïa pler. Tanmateix, convinguéssim que en Diodor, amb el seu devessall de pobles obsolets i civilitzacions desaparegudes, lliurant, amb quatre espeteguets de panxell de dit del mig al tou del tènar, dret d’existència o — per un oblit, o escunç o daltabaix, qualssevol, qui sap si astrucs o malastrucs — dret d’etern i innominat repòs a innombrables arreplecs d’humans qui conqueriren, maldaren i se sotsobraren a tornajornals al llarg de les maltempsades, i tanmateix foren elidits o absorbits sense aup ni esclau ni rastre, doncs (car prou manquen, perduts, volums a les seues històries, i comptéssim amb els incendis, els rats cellards, els aiguats, els analfabets, i els maliciosament esborraires d’inconvenients realitats — ço és, els nazis i els xarnecs i els stalinistes — i les no-referències, les llacunes al seu recacejar rere les fonts, com sempre: amb les espontànies casualitats), i llavors encar lliurant, a llivell d’individu si fa no fot heroic, guardons i blasmes a tort i a dret — i qui en fóra l’objecte mort i podrit, i rebarrejat en la gàbia asfixiant i infecta del temps, ans benauradament o malaurada oblidat si doncs no fos precisament per l’esment que elleix no en fa, en Diodor Rodó, sicilià, convinguéssim, deia, que a hores d’ara t’ho relativitza bon tros tot.

Aitantost faci cap el jorn belleu possible on a mon pare, n’Aristarc Verdura i Quitrà, li serà llegut que isqui de la cangrí on l’han mès, llas, i remès, els maleïts ocupants de la pàtria llunyana, per qüestions polítiques que toquen a l’alliberament de la nació ans al desempallegament d’una puta vegada del jou ultravilipendiós que els pútrids ens cardaren per barret massa d’eixorques saons ha... ecs!... — mes mai no diré sense odi mortridor (bombes de neutrí! bombes!) el nom insultant amb què volen i revolen que siguem coneguts a les noves històries del món dels diodorets de pa sucat amb merda qui s’arrosseguen, ignars, actualment...! — massa d’eixorques saons, ausades, rostats, rosegats fins al bessó... de tal manera que, ja desmenjats, nosaltres, rai, i fatalistes, ai, gairebé... — i (mon pare Aristarc, car per què l’assassinarien ara en presó si il·lusament es creuen que el buidaven de secrets?) pugui arribar-se fins a ca nostra, a Berkeley, on a la placeta on urqueja amb totes les de la llei l’estàtua a l’heroi de la Terra Lliure que erigírem adés, fa una tongada de mesos, els exiliats, ens trobarem perquè el pre-assabenti de la diguem-ne situació amb la seua dona ma mare, confiéssim que llavors, distret amb aqueixes birimboies de cuques i moixons en nius trastocats, ànima dolcíssima com és, tot i que mai no se les ha popades dolces, li manqui lleure per a dedicar-se al tema estudiat — tan perillós (pel seu briu relativitzador) per a un home amb ideals (i a mon pare el vull viu!) — pel fet que ja haurà esmerçat el de més del seu interès en l’estudiant.

L’estudiant, com dic, en Ponç Apol·loni Cataracte, certifiquí llavors que prou se circumscrivia al tema, ço és, en Diodor Rodó, i no pas, com serp malcollada, al grapejós festeig amb la molt il·lustre amistançada.

Llas, autòpticament, podia esmar-me’ls empaitant qualque àpat greixós amb xivarri de copes de xampany i patxip-patxaps de plecs sexuals amb massa de mocs, o ja passant-ne els taps amb exclamacions de xurriacades i foscs esbufecs de sadisme. Sí-bé, tanoca, creu-t’ho! De fet, anc, ni en cap contumeliosa i molt pudent estampeta de la més carrinclona ans xarona apologètica, no havia, pobrissó, albirada escena més inspirada de devoció didàctica: tant professora com alumne hi anaven, embeguts per la roent lliçó, de tot cor. A tot estrop t’omplien, amb variants d’estranys mots, amb guixets i clarions, glaubes i glaubes, d’on, en esborrar-los (els fetillaires mots), el polsim se n’aixecava com boira d’illot misteriós que irremeiablement es perd, rerefons avall, en l’antàrtica foscor.

Qui no s’ho cregués, doncs ni mai. Mes en aquells instants d’emoció molt punyent, immergit com qui vertiginós es nega en corusqueigs, pampallugueigs, espurneigs d’entretastets de mons mai encetats, com en els sobreïxents esparpells de les àries wagnerianes, o d’en Putxí diví, del tot ja rabit, una força mística m’hi atreia... ara esdevenia suau, llisquent, colobra silent... era el llangardaix lleial qui sens esme m’hi esmunyia... volia fondre’m, com adés, en llur molt íntima comunió, volia esbleixar-me definitivament i dir-los sens veu, com si havien trobat el puta greal de la glòria indecent, ja trencant-me doncs l’exsangüe, flonja, pereixonada gargamella: —Ep, part en vull, minyons, part en vull! (sol·lícit, deliciós, amb tendres, manyacs, saladets, esqueixos del bon castís vernacular).

Minyons, part en vull... No pas que ho hagués fet; de la intenció a l’acte hi ha un abís; i ben sovint cap espontani pont de sobtada embranzida, voluntària o no. Sort encar tanmateix que en Guiu mon frare tornava d’escola; tot és que la seua presència, malmirrosa i tot, desféu el malaltís embruix. “Ton germà et donarà el berenar,” se’n deseixí, massa enfeinada, na Dídaca als Inferns, i en Guiu Smolà i Vinçà s’ensopegà amb manguis.

“Guaita”, li diguí, “hem rebuda, molt clandestinament, lletra del pare.” I amb això el feia més content.

Dementre que ells se les heien amb llurs tripijoquesques llunyàries, cada camí, llas, més minúscules i inconseqüents, nosaltres ens n’anàrem suaus ans sèduls a la cuina.

Em fa que una de les traduccions on treballaven era alemanya. Prou els havia sentits suara desqualificar n’Heròdot, i un altre historiador, per torna si fa no fa eufònica: “Was sollte es heissen, dass Herodot oder Herodian an Halbheit zugrunde gegangen sei”, quelcom com ara això, ausades: “Què cony hi feia si n’Herodià ni n’Heròdot no ho endevinaven prou, ni àdhuc si s’erraven de mig a mig”, havia volgut sàpiguer en Ponç Apol·loni; tant se valia si, com deia el perspicaç torsimany, s’havien empantanegats a mig camí; la qüestió era que allí foren, no pas soldats ni generals qui tard o d’hora passaren per ull i desaparegueren al gorg per on tota fera desapareix, sense jaquir altre aup que el del nombre (allí 132 atenesos morts), rarament el del nom en un túmul força anònim, com el d’aquest cas de Marató, i on rats, fures i d’altres carnissers qui s’entenguin de galeries tantost puguin fer-hi niu i gros tiberi, vós; de debò la qüestió, és clar, és tornar a casa prou estalvi que puguis contar-ho, i contar-ho amb aitanta de traceta com aquells dos. Car, si no ho contaven, on fórem? Ja empantanegats abans de començar.

Això devia haver consirat així mateix el pare nostre: no fos cas, oi? En Diodor: “I així rutllaven les coses part Sicília”... kaí ta mèn katà tén Sikelian èn toütois én... i qui diu Sikelian diu qualsevol altra banda, vós, com ara Berkeley, no fa? Diu el pare que ha fet tanta de bondat. Que la màquina de detectar mentides ja no li’n detecta cap, i que els saigs malignes (xarnecs xuclaestronts) albiren efectivament d’alliberar-lo... tret que és clar cap màquina encar no detecta re... altre que canvis d’emoció: tírries, ràbies, èxtasis, enyors... Un cervell és d’allò més plàstic... es renova constantment... els universos hi van de bòlit... Com més intel·ligent, els universos que crees més caòticament no s’entortolliguen, i pereixen i es re-reneixen, i s’enfonsen en pous de banys d’aliatges inoïts. Ningú no apamarà l’il·limitat expandir-se de mon pare — i menys, jotflic, cap maleït buròcrata canfelipútrid, per molt esvalotadament assassí que sigui.

Com vaticinàvem els antics catalans: “Aquell qui pitjor et vol, no s’erra pas a tort: morirà de sobte”; sé que mon pare s’apuntava mentalment el nom dels seus torturadors qui ara cometran doncs l’errada fatal de deixar-lo tornar a casa viu.

I qui rebrà de sobrepuig, en torna o afegitó sense importància, serà, avergonyit per una comunitat resistent qui rebrà l’heroi amb fanfàrries indignades, el meu nou amic-enemic, en Ponç Apol·loni.

Tot plegat, d’allò pus contentet, doncs, que no estic!


~0~0~


Canfelipútrids llur lladra avarícia
Ens ho ha pres tot — esclaus no havem sinó
D’altre remei que fotjar’ls al carpó —
Mentre ens eixorben i en diuen carícia.

Orbs i esllenguats ja els som i llur fiçó
Es deleix ara amb fe excrementícia
A eixorellar’ns extremant llur malícia
Volent-nos flascs i balbs com cagalló.

Merda ja els som — carnús de claveguera
Tant de bo fóssim ja fets fumeguera.

Per què sobreviure envaïts pel cucut?
El niu un caos i fotem els dòcils.

Més ens valdria no haver mai nascut
Sens suc anem — no pas millors que fòssils.


~0~0~


No nation is forever


Arbre antic amb insinuacions de desigs
que són ressecs tentacles de branques mortes

Tronc corcat amb un cruany enyorós per nucli
encar somiant fumeroles d’aspiracions tot vagues.

(...)

I’ve become an old tree
whose needs and wants
are dissecated limbs
that either fall by themselves
or one cuts off

I’m just a bole
with a hard nostalgic core
and a soul of embers
left dreaming
of a slow coke fire.


~0~0~


Al bosc dels enamorats
Comptàrem els cors dels arbres.

Corals cantaren els arbres
En la sobtada tronada
Himnes bojals de discòrdia.


~0~0~


Hi havia dos amants
Són Xampany i Xantipa
Na Xantipa un mal jorn
D’en Xampany se n’atipa
Ell la titlla de trompa
L’entesa se’ls estripa.


~0~0~


El cony fruit més sucós i dehiscent
Em disposava a tastar’l amatent
Quan de les alçades em cauen bolets
I garrotades blasmes i retrets.

La dona és un arbre gens generós
Son fruit asclat a l’entreforc llustrós
És prohibit per als moixons pensius
Només hi és per a bàrbars actius
Perquè l’arrabassin amb violència
I en llencin el pinyol sense consciència.

Qui el tastaria fi i llambresc com jonc
Hom el tortura relligat al tronc.
Fruit prop i lluny amb verins fora i dins
Dards que em tramet em volten els confins.

Tantalitzat la temptació fou massa
Entrí a l’infern del qui el piu s’arrabassa.


~0~0~


La dona només s’ascla
a qui li romp la closca

Un cop desclosa es dóna
a mant salvatge en horda

A mant amant es dóna
amb muscle i fresca rosca

Mes fosca mai no s’ascla
al flasc qui el racó enllorda.


~0~0~


Certes femelles han
un feble pels poetes

llur cony és pudent
i llurs ulls zigzaguen

i quan carden
ah quan carden

els castigats somiers
esbocinats s’esbalcen.


~0~0~


Aixopluc de bombardeig


Bèstia negra destructora, asclada pel mig i trepitjada
recomprat maletí amb pertinences d’abans — objectes retrobats
garatges buits — més ens val caminar
emigrants — taques grogues — brosses als ulls
el xiulet silent en el soroll

La pantomima — tendrums mal casats en un cel opac
sizígiament els gols dels sortílegs hi entren sols

L’hotel es desfà
les noietes, massa joves, massa cardar-hi rai

Al conat del recompte, l’esclat!

D’on cal amagar’s — al soterrani les pedres burxen

Màscara — màscara
màscara per a escriure millor el transsumpte

Record — oblit — record.


~0~0~


Anamnesi amunt


—Ni els meus més propers no reconeixien el meu cadàver.
—Mes per què haurien d’haver’l reconegut, si ningú no pot reconèixer’s en la imatge que ningú altre té d’ell mateix encara viu i tot?
—I fins la imatge que un mateix té de si mateix? Irrecognoscible!
—Car quantes de vides vius a mesura que es despenen els anys? Les imatges que de tu mateix tens, reverberacions en el mirall tremolós d’una aigua tèrbola, i, com més te n’allunyes, més — una imatge que es dissol en qualque si fa no fa mitificat algú qui de fet mai no visqué enlloc altre que al teu incert magí.
—Si això és quelcom que s’esdevé dins teu pel que fa a tu mateix, imagina’t, si pots, amb les imatges d’altri.


~0~0~


—Era petit i anàvem de nits al camp d’esports a veure l’intercities (per a quan l’interplanetaries, vós?), una competició ciclista entre viles on prou que ens esgargamellàvem bo i animant els lleidatans, i en acabat, tothom anant-se’n, els projectors apagats, allí sóc, jaquit enrere, mentre l’home qui m’hi duia feia foscs negocis; allí romanc, doncs, mes com un boig, esventegat, corrent a peu, tot oblic pel velòdrom, aitan de pressa com puc, i de més en més de pressa, obsedit, com si recordés la meua mort, la revisqués, rodant rodant rodant... a frec de forat, com brossa ínfima entre la minvant minvant minvant aigua d’aigüera.
—Fins que ja no caic, retut, marejat, abocat, com qui, a la fi endut pel romball de qualque enorme i sacsejat embut, no s’esmunyís eixidiu o bunera o estopí del fons de tot, avall avall avall, devers el torrent o la duad que s’enduu els morts, tots els morts, per sempre, eternament.


~0~0~


—Sempre he tastat el gust descoratjador de l’últim destí de tot l’existent. I sé que els crits, els crits, com més forts, més animats, més angoixa no amaguen, més nua anorreadora veritat no volen disfressar de ficta joia.
—Com més cridòria i més orgia, més por colgada pel fang de la inconsciència.
—Com abans, oi? A tall de saturnals, les danses a ca els més rics sovint esdevenien capgirades bacanals. Els acabalats servint els servents. Unes poques hores on totdéu trastocat rai, amb els esclaus fotent de mestres, els mestres d’esclaus, els folls de bisbes, els bisbes de folls, els cuguços de druts, els druts de cuguç...
—N’Athenasi prou en documenta la divertida degradació. Sobretot, els peixos disfressats de pescador, els pescadors pescats pels peixos amb hams i xarxes molt destructors. I tothom alhora trempant, i les dones, ui, lubrificades part de dins i part de fora fins a l’ofec. El fàstic.
—Les festes i els circs i les guerres, aitan lletjament espectaculars.
—Per què hi riu la gent? Per què hi riu la pega gent...? No hi trobava de cap manera explic.
—Aquest xiquet és un llunàtic, deia sovint sorrut l’home, arrossegant-me ara cap a casa. Al cel, infinitud d’estels esclataven, mons de sobte finits. Mons de no re immediatament cremats com xàldigues veloces. La lluna sangosa s’atansava cada cop més a prop. Se’ns hi estavellarà. Aviat hi passem tots, per l’ull del nou forat.
—Rodem rodem rodem, òrbites inestables, i tot d’una, crac, avall!


~0~0~


—Records d’aquella altra vida.
—Petit, les estrenes del solstici d’hivern, o diguem-ne el present nadalenc, que potser mai no em feia més goig era una caixeta de ferro amb una claueta que hi pogués desar tots els meus tresors, car sempre he estat molt secretiu. Un cop pleneta, no fos cas que ningú la violés, tot i que tothora duia amb mi l’única claueta, vaig decidir que més valia amagar-la millor. D’esquitllèbit, me’n vaig anar al fons del corral, a un indret on fa colzada i, al racó més privat, vora un dels murs a l’altre costat del qual comença l’ampli predi d’un veí, a un lloc invisible doncs de cap casa, amb els conills, gallines, gallsdindi — amics meus tots plegats, de sols confidents — prou que ens coneixíem, hi passava mitja vida, tantes d’hores que despenia amb ells parlant-los de mes aventures màgiques vistes dormint — hi feia un forat per a colgar-hi la caixeta, quan em vaig trobar un tresor colgat abans per algun altre gran aventurer com jo, separats ell i jo només per sis centúries. Era un anyoc de monedes, embolicat originalment qui sap amb què, car ara els pèmpins — una vintena de croats del segle tretzè — romanien una mica esbarriats. Els vaig netejar amb el mocador i, content d’allò pus, els vaig afegir als tresors de la caixeta. Tot ben afetgegat prou hi cabien. Per les vicissituds ulteriors, car poc després hom m’havia tramès a un internat, i amb la claueta rovellada perduda qui sap on, l’oblit tranquil·lament s’instal·la. Mai més torní a la ruïnes de casa.
—Qui sap si sis centúries més endavant encara algun altre “predestinat” sabrà doncs els meus secrets per a barrejar-los amb els seus? Qui sap si...
—Són això els llimbs on el parentiu virtual es perpetua?


~0~0~


—Vocació de Vell.
—Nen, i què voldràs ser quan seràs gran?
—Gran.
—[Aquesta era sempre la resposta. I ara que sóc gran ningú no m’ho demana, mes si m’ho demanaven els responia: Doncs més gran encara, jotfot. Car sempre he tinguda la mateixa vocació... de vell.]


~0~0~


—Davant qualsevol concepte infantilitzador — com més abstractes, com més irreals, pitjor — conceptes buits, estil ànima, déus, honor, follets, espectres, zombis, fantasmes, angelets, paradisos, inferns, eternitats, immortalitats, viatges al temps, premonicions, metempsicosis — tantes tantes tantes imbecil·litats, tantes de pegues creences sense cap ni peus!
—Tothom qui s’hi fot a discutir’n esdevé per força infantilitzat.
—Màgia imbècil — bocins de pa disgustat donats per les mans llordes d’un pedòfil es transformen en qualque miraculosa menja malèfica que t’obre les portes d’un món de boigs enjòlit entre galàxies qui ballen sardanes, saltironant, amb els pits i natges de llurs estels portant un ritme familiar, i les galàxies mateixes somrient amplament i molt putament beatífiques.


~0~0~


—Per als qui hem el costum un si no és lletget de cagar cap per avall, belleu ens caldria, gos a dir, un petit invent a tall de paraigüet que desviés potser el fluix merdós cap a indrets menys compromesos, car pel que fa als oronells, per exemple, alhora cagar i eixavuir produeix al cos, ho dic per manta experiència, llas, allò que els antics sàviament en diem un mal-tremp. Per a no dir que et destrempa un tou, i et destarota un niu, i et desacunça fort, i et desguitarra rai.
—Pres de pànic, el cos et diu, Collons, noi, eixavuïm o caguem? Oi? Eixavuíssim o caguéssim, mes mai ensems!
—No fos cas, colt minyó enzet rai, que, com t’ha succeït manta vegada, hom es torni a trobar que eixavueix part de cul i part de gola caga.


~0~0~ —Algú m’havia dit, Quan l’avió semblava que s’estavellava irremissiblement, el meu darrer pensament anà cap a tu.
—Quin xantatge, havia pensat. I llavors, gairebé automàtic, vaig correspondre amb una mentida equivalent. El mateix em va passar a mi; tothom n’estava convençut que ens la fotíem; hi havia els histèrics, hi havia els supersticiosos, hi havia els desesperats, i els acollonits fets un bolic, mes eu què faig? Em vaig adreçar mentalment a tu — “Que tinguis una vida meravellosa, na Tal”. —Quina emoció. Ho veus? Som ànimes bessones. Etc. La pudent carrinclona sentimental merdegada de sempre.
—Car quina imatge representava aquell presumpte darrer pensament? D’on sortia? Qui la projectava? El “meu” desig? La “meua” por? La meua lluna particular d’aquella hora — m’hi trobava cínic, espiritual, enyorívol, heroic? I si haguessin estats els mitocondris? Els gèns? Les hormones? Els bacteris? Els sentits en aquell moment força excitats — les pudors, els sorolls, el mareig; les influències oïdes, ensumades, sentides, tastades, vistes? Una lectura, una conversa, un record, mòrbid, romàntic? Les aleatòries sinapsis? Cap paràsit? Cap infecció? Cap grip?
—Em creus, oi?
—És clar, és clar.


~0~0~


—No li havia volgut dir, per a no ridiculitzar-la més que no s’havia ridiculitzada ella sola, I, abans d’espitxar-la, pobrissona, com m’hi havies vist? Què hi feia? Com m’hi estava? Era una imatge d’odi, oi? Per què no? D’on la treies, la imatge de manguis que comonies del buit? M’hi veies de memòria? Em treies de la memòria? I què és la memòria? Esfilagarsat palimpsest, gens fiable, mai! I què devia fer-hi, carallot de mi? Hi trempava, me la pelava, hi cagava? Hi cantava? Et bescantava? Hi fotia un rot, un badall, un crit? Em fotia un tec? Hi aixecava el porró? O és que llavors fotia cara de malalt, de pet, d’emprenyat, d’angèlic (ha-hà, en edèn idíl·lic)? Ah, no; hi era un maleït follet, qualque molt nic fantasma. O a la presó. A l’hospital. Al manicomi. Al taüt. Estès, ventre i pit acopats de mig a mig, damunt el marbre tot llord on els botxins forenses hi foten llurs porques disseccions.
—Ai, no sé com dir-ho, potser m’hauria dit, Sí ves, hi érets tu mateix, aital com ets. Aital com ets.
—Mes com sóc? qui sóc? què sóc? Falòrnies.
—Tret que a qui marejaré? El món ja és prou mareig.


~0~0~


—El jorn mateix on fotí els 36, l’emperador boig de l’àvol imperi — es deia Règan, aquell pobre repulsiu lolita foll — féu espetegar totes les merdoses andròmines nuclears, i doncs féu tornar, en un tres i no res, la crosta adés si fa no fa feraç de la terra sencera, en una mar molt pregona de cendres enverinades. Només quatre gats qui vivíem sebollits en coves inescandallables sobrevisquérem. A mi m’anava prou bé no haver de dependre dels maleïts de dalt — sempre m’ha plagut viure lluny de tothom — i lluny de tothom, vol dir lluny de les pol·lucions de la llum el soroll les pudors i el fum.
—Quan els de dalt l’emperador boig Règan els esborrà tots (inclòs ell mateix, l’imbècil), els de baix ens espavilàrem. No cal dir que, sense la pol·lució de la puta llum, els ulls se’ns avivaren.
—Personalment, sempre havia ja vist molt millor en la foscor.


~0~0~


—Es deportaven a l’arbreda, i, a través d’aquella constel·lació d’obstacles, d’inadequacions, reeixia tanmateix a extreure’n, si fa no fa de les que em calien, llur acolorida saba.
—Car cert que cada lletra es divertia, cascuna estenent enjogassadament la seua reverberant color tan distintiva.
—Lletres, doncs, i llavors sindicats o esbarts o escamots de lletres convertits en mots, portaven diferents colors — i prou aferrissadament que les defensaven, tothom contra tothom. Per això, per llur dèria de defensar les colors pròpies, no pas que mai es poguessin unir en re altre que no fos incertes paraules d’efímers conceptes, les quals, com dic, anava enxampant perquè em servissin tanmateix per a suputar qüestions, mig resoldre dubtes, enigmes.
—Un mal jorn amnèsic tanmateix tots plegats, lletres i mots de totes les colors, s’uniren en llur ira contra l’ús que en feia, i deien, No volem pas que ens empris mai més per als teus designis, pseudo-solucions; vés-te’n a la merda, osta, fot el camp, malparit!
—Què podia fer?
—Els vaig dir, Com vulgueu; ja n’empraré d’altres...
—D’altres? Se’n reien, molt ofensius, amollant alhora pler d’impropietats, de denigracions, improperis.
—Sempre puc somiar noves lletres, nous somnis, noves solucions, noves qüestions en d’altres sistemes...
—Car ara me n’adonava, totes aquelles lletres, i aquells sindicats de lletres, tan partidistes, de colors tan agressives... Quina colla de degenerats! Hi havia el qui semblava cap dels rebels davant, tot ennegrit, rude, cremat... Cremat com tants de mots, i de dites i frases fetes, de proverbis, de constrenyents constants literàries, i de “savieses”, de “savieses de tota la vida”, tots plegats emprats de reble i prou — o, pitjor, per motius de “moralitat”, és a dir, d’enganyifa... Ecs, vós!
—I aquelles seductores lletres i mots femelles, de cos vistós — mes de cony molt promiscu, i doncs altament infecte!
—I tant de mandrós fastigós, qui, pudent, decrèpit, gens vigorós, només espera, callat, a banda, l’hora de trair.
—La malfiança doncs era mútua. En realitat, ara me n’adonava. Em deia, Mai no ne n’he fiat, de les lletres ni dels suspectes sindicats de lletres, portin la color cridanera que portin. Sempre repel·lit pel contacte, i tant, la corrupció, la contaminació que porta. No me n’ha feta mai gens, de gràcia, cap desig d’intimitat, de col·laboració, de convivència — desigs que, com es sabut, sempre es poden tornar desigs de vindicta, desigs de fer’m mal, desigs d’enveja, de pretesa explotació.
—No m’agraden els amics, les visites, les barreges, els conviures... la promiscuïtat. Ecs, la promiscuïtat, font de totes les malalties, malsdecap!
—No se sap mai com reaccionaran la gent (vull dir, els ens, les entitats, els colors) qui acceptaries, qui tindries massa a prop — caràcters estranys, inescandallables, imprevisibles — i, part d’arrere, amb quines maleïdes intencions...?
—Més val tindre’ls sempre a una certa distància, per a observar’ls, per a albirar d’on fan cap, fins i tot per, si cal, fer’ls servir, o al contrari, per a ajudar’ls, si els cal — ajudar-se’n i ajudar’ls de lluny, de lluny... Car et vols sempre autònom, a part.
—T’estimes més anar sol, pel conegut — sense desagradables, o àdhuc letals, sorpreses.
—I al capdavall, d’amagat, furtivament, d’estranquis, velis nolis, com dic, te’n pots servir.
—Com qui no vol la cosa, tu a la teua. Encara que conscientment no vulguin, lletres i paraules que et calguin, sempre n’enxampes, d’inconscients o mig adormides, o badant o distretes, i aleshores pots emprar-les per a plantejar-t’hi certes qüestions — i àdhuc, qui sap, per a trobar solucions, tot i que llur participació no sigui gens participativa, hà!
—Car què són lletres i mots de qualssevol tendències ni colors, sinó menes de crosses involuntàries — crosses sovint fins i tot un pèl rebels, gens col·laboradores — o força enemigues; declaradament enemigues, com ara, en període amnèsic — en tot cas, sempre capricioses, difícils de manejar. Mes tant hi fot, de tota manera les prens i que se n’espinyin, que vagin a plànyer’s al sanedrí de les literals exasperacions. Els diran que se’n vagin a donar pel ses elles amb elles. La qüestió, tant si vols com si no vols, que t’ajudin a anar fent. A anar guarint, anar salvant, eixesparadrapant, els treps de les ininterrompudes... ininterrompudes conjectures... que a tothora, mentre ets si fa no fa viu, putament se’t presenten.


~0~0~


—Les putes reputades som les més reputes. Per la nostra reputació malreputades, putada que fotéssim sempre serà una bona putada. Hom ens diputa, impotents, amb repunts rai d’hipotètiques hipoteques. Oipús, putatives amputadores de puats prepucis i adu molt precipus vits, puntuts ens imputen amb impunitat, molt vituperativament, d’esputar’n impudents en acabat els atributs, i ens atupen a tributs i no tituben, punitius, molt preconcebuts, a suputar que ja debutem sense cap pulcritud, ans amb tota impuritat, putes.
—I que doncs tota opulent putada que, sense dubtança decuplinada, molt manipulativament els dèspotes han estipulat que molt putament ans empotinada hom no ens encolomi... — massa poc!


~0~0~


—Tria ton fat, ço és, el fat que el fat et tria.
—I vós què n’espereu, de la vida?
—Que la vida se m’esperi encara una estoneta.
—I...?
—...que, cansada d’esperar-se’m, en anar-se’n, me n’en vagi, cansat.
—Desesperançat.
—Mes no pas desesperat, car no n’esperava altre que esperar-hi.


~0~0~


—Passejant em trobava davant un espectacle fascinant. Al fons d’un fastigós atzucac, un esgarrifat objecte que hi patia lamentable setge — el flagel·laven cruament.
—Fins que no el fulminaven — llavors les fosques forces que l’assetjaven fugien, s’esvaïen, i havia pogut veure l’objecte assassinat.
—Era el meu nom.
—Molt més lleuger no em passejava ara. Car hi tant, vós! I agraït, eh?
—Si se’t mor el nom, tu rai, car rere hi ets, alliberat.
—Et vol el nom el seu esclau.


~0~0~


—L’insecte sense nom, alliberat de la càrrega carregosa del capoll la nimfa la crisàlide... s’envola allerat, en un aixec gloriós.
—Imaginem’ns-el anomenat, pobra bestiola; esmem’ns-el carregat amb la consciència d’ésser fictament u que el nom t’encoloma — el seu vol fa figa. Què faig al cel? es diu, Què collons és tot això?
—I cau devorat pel dubte angoixós. Sap que tot és mentida. I que la veritat del tot només és un altre concepte que tampoc no anomena re. Com el temps, l’espai.
—I cau, cau al no re. Sense remei, buidor endins, eternament.


~0~0~


—I on existeixen l’espai i el temps?
—No són enlloc altre que en el nom.
—Quan hom en diu espai, quan hom en diu temps, heus-los, fan cap.
—Són concepcions mentals.


~0~0~


—Contenen o són continguts?
—S’escauen o són escaiguts?
—Cauen o sorgeixen? I on?
—On?
—Noms idiotes per a conceptes absurds.
—Llur coreografia sense cap ni peus, ni braços ni cames.
—Quina horrorosa sapastrada! El ball de no re a l’enlloc.


~0~0~


—I si el món fos un picarol enjòlit, fet sonar de trast en trast per qualque ximplet, sonat, foll, culcagat?
—I on fiques el foll?
—El foll ets tu, qui ignarament anomenes els éssers i les coses.
—En foties un enrenou indesxifrable.


~0~0~


—Quan feia de fals metge psicòleg (amb rònega oficineta i tot, accés a la qual, en un piset dels afores en un gran bastiment on les obres mai no s’acabaven del tot, i doncs on fins jo mateix en perdia de cops les traces per a fer-m’hi...)
—Deia, El següent, i el feia asseure, molt amablement, i llavors d’escoltar-me’l, li receptava, amb bones paraules, molt honestament, li receptava el que receptava sempre a tothom, Calma.
—A les dones, així mateix, amb mans de metge i amb les millors paraules, els oferia seguits orgasmes.
—Als homes, i a les dones frígides, amb mans de metge, els oferia, finestra avall, horitzons llunyans.
—Els pacients calmats, amb calma me’ls enduia d’un en un, o a parelles si llurs neguits pertanyien a parella, a assolellats, enjardinats, paisatges.
—I fèiem petites excursions entre les plantes dels camps, que aprenguessin d’herboritzar-hi, i els anomenava els virolats romanents d’esvaïdes remotes glaceres, i els mostrava més amunt els desgels vora els rierols; re més reparador d’esperits malmesos — esdevindre calm, vivificat, testimoni dels bells desgels; com la neu tornada glaç es desglaçava en alliberats torrents de nítida aigua descordadament joiosa.
—Hi anàvem a veure així mateix, i això era especialment recomanat per a les jovencelles, com els arbres eren ens plens de vida i de dolces mans sobtades, i que pixar-hi darrere, ben ajupidetes les senyoretes, hi era sovint experimentar la misteriosa sorpresa de llurs tènues braços arboris que s’allargaven en mans de metge que suaument et pessigollejaven a ben encertats indrets de pessigolleig — i les jovencelles com amaven això; en tornaven totes animadetes.
—Res de més plaent que de fer bo a la bona, plana, gent. Sense pus pretensions.


~0~0~


—Mon perlí pipí, màgic.
—Perles al bec, enraonaire convincent.
—Vit meu qui ets el bon dimoniet de tots els bons consells.
—Quan aixeques les banyes, cal que hom et faci tot el cas del món, car què altre voldries, prou ho sé, que el bé de mon cos?
—Visca el vit!
—Visca el vit vit vit, perlí pipí, pipí pelàgic, antitràgic, màgic!


~0~0~


—Tallar’m? Mai! Abans una cama.
—Com era jove, tenia tanta de por de perdre consciència que m’empesquí un aforisme o apotegma (no sabia ni l’un ni l’altre mot) que feia: “Tallar’m? mai! abans una cama”.
—Ni amb drogues ni amb el que fos, tallar-se el coneixement ho trobava l’animalada més grossa del món. Per això m’empescava, com dic, el ranc aforisme, el qual sempre he fet servir de bona crossa.


~0~0~


—Carota de jutge, botifler segur.
—Com més rigorós, més fastigós.
—Com més greu i caragreu, més fariseu i filisteu.
—Com més recte es fica l’estaquirot, més crueltat i buidor de burgès ninot.
—Com més autoritari i moralista d’alt bramul, més capdecony, foll, nul i datpelcul.


~0~0~


—A què jugues ara?
—Car tots juguem a fer un paperot o altre, és clar.
—Uns juguem a fer’ns el viu; els altres a fer’ns el ruc.
—Molts dels vius som més molt més rucs que no els rucs. Molts del rucs molt més vius que no els vius.
—L’estil, l’estil, l’estil del joc és allò que, fet i fet, mentre la peça dura, al capdavall no compta.


~0~0~


—Mancat de “gràcies socials”, conseqüències rai. És que em costa de fer veure, de fer el bugiot en societat. Si quelcom és lleig no puc dir que no n’és pas, i menys dir que és bonic; si cap teca fa gust de vòmit, no diré pas que no en sigui, emètica rai; si algú és un subaltern, no faré pas veure que és re més gros, per què li ho hauria d’amagar, per què enganyar’l, pobre desgraciat...
—Potser no hauria de dir mai re, fins i tot quan hom em demana el parer, em comoneix a pronunciar’m, potser llavors hauria de fer el distret, o l’imbècil, Look, isn’t that your cousin Betty; ah, no? sorry. Mes si fes això, al capdavall, de què em serviria? Només per a sentir fàstic de mi mateix en acabat! Per això, sol·licitat, interpel·lat, Abstén-te’n, abstén-te’n, em diu un dimoni si fa no no fa poètic a l’orella, naus de silenci abstraieu-me a nous cels!
—Mes ai, sovint, massa sovint, no me’n puc estar, i em veig impel·lit, maleït, a dir quelcom, i llavors, si dic re, que digui sovint doncs la veritat — si és una merda, és una merda, i s’ha acabat.
—Les creences merdences, les filosofies merdies, els paradigmes merdigmes, els cementiris merdiris, les presons merdons, els hospitals merdals, els automòbils merdòbils, les esglésies merdésies, els perfums merdums, les musiques merdiques, les pintures merdures, el tec merdec, la muller merder, el savi merdavi, el sant merdant...
—Me’n fot de les conseqüències. Igual serem, que deia ma padrina. Ara, això també, quan dius la veritat, quan al subaltern li dius que no és altre que això; i dius que el pollastre tendre és una gallina dura; que l’infant és un palter repulsiu; que el gras és un sac de budellots claferts prou sabem de què; que la fina un esquelet nauseabund; i el valent un covard cagat; i el lladre un polític, i un gos un monstre horrorós, un monument pedrotes i ferralla, un cementiri una abominació, les filosofies ximpleries, les creences manies simiesques, que llurs mafumets, budes, vixnús, manitús, jesusos, moisesos... són uns fanàtics datspelcul més ignorants que un cagalló fumós, i les musiques estrèpits i cacofonies, i l’art gargots, i els perfums pudentors, i un general un desvergonyit assassí, i un jutge un botxí... i...
—I, llavors, albugínies, vós, tothom s’emprenya, tothom s’irrita, tothom ho troba tan estrany! I ja no et conviden mai més, això si no et volen matar allí mateix. I ja no et saludaran mai més, i sempre més arreu diran aitant de mal de tu com podran, i has esdevingut un pària irreversible, i au, som-hi, anar fent.
—No. My fault, you see? No aprenia mai de jugar al joc repel·lent de les lloes buides i les constants monçònegues. Per això, per això. Per això, ja ho veieu, que no tingui ni amics ni coneguts ni família ni merdegades semblants. Sóc lliure i independent com solitari insecte. Pof!


~0~0~


—Em deia en Jimmy amb tota la raó, Saps qui són immensament de plànyer? Els miserables imbècils qui de petits no foren sexualment “molestats”; desgraciats, pobrissons! No sols ningú no els trobà prou atraients, ni minyones, ni mestres, ni capellans, ni guàrdies, ni els xiquets grans del carrer, sinó que ara els manca molt dolorosament l’excusa màxima per a justificar llur merdosa inferioritat! Ah, quin goig i quina satisfacció i doncs quina bona excusa, si algú s’hagués dignat d’“abusar-ne”! Si algú, és a dir, els hagués volgut fer el fotut favor de tocar’ls una miqueta el conyet, de burxar’ls amb un ditet al culet, de ficar’ls el cigalot a la boqueta! Ui que contents, ui que feliços, ui com poden dir que són la merda qui són per culpa d’altri, no pas per la pròpia, no, no, mai per llur pròpia culpa!


~0~0~


—Si arribéssim si més no a xifra, no fa? A xifra, a qualsevol xifra, a qualsevol unitat. Mes no; cascú no és sinó fragment de punt suspensiu entre els innombrables punts suspensius del nombre aproximat que representaria l’infinit no re de la totalitat.


~0~0~


Sóc qui arregla els mons


Acabava de néixer i em diuen
Aixeca’t! Ja has escoltats els nius?

I dic Quins nius?

Els nius dels gaigs!

I ja (mentre escolten els inútils enganyats
Cacofònics aparells d’enverinament general)
Escoltava nius i nius
Els nius dels falcons
Dels cucuts dels coloms
Dels psítacs dels alcions
N’escoltava en aixecar-me les innombrables revelacions.

I així esdevinc qui esdevinc.
Sóc ara qui arregla els mons.

Sóc qui va de món en món
A dur-ho tot en cunç.

Tothom hi troba ara feina justa i plaent.
Tothom hi és nou.
Tots hi som clons
Les nostres disposicions en tot coincideixen
Cap aresta ni tibantor
Re no ens burxa ni alenteix.

Sense dogmes ni codis hi som
Cada món en acabat
Adaptat a les necessitats pròpies.

I enlloc ni l’enveja ni el desig
Ni les dones no hi caben.
L’home nou hi neix sens sexe.

Ningú no hi pot cobejar de ningú la sort diversa
Car la sort no hi té tampoc cabuda
El nostre destí és idèntic i únic
Acomplir la tasca deguda.

I cada món és endreçat amb calmat mètode
I la satisfacció en abandonar un món tot endreçat
Només la sobra l’anticipació de trobar-te’n un de nou
On ordre em cal metre-hi.
Car ador de tot cor la feina ben feta.

Sóc qui arregla els mons de claror
Per foscors d’infinits espais.

Sóc qui arregla els mons esclatants
En eternitats de nits ben acomplertes.


~0~0~


Òstracons trobats a la butxaca


—Ningú amb dos dits de seny no es creu el que hom li diu durant una nit de sexe.
—Són mots passionals que amb la passió s’esvaeixen.

(...)

—Aquell fava havia arrencada una flor i ara n’estripava els pètals... M’estima? No m’estima? — anava dient, maleït ximplet.
—Ja et diré jo qui no t’estima, capdecony! La flor qui assassines i tortures!

(...)

—Tothora amb la por que tothom em matés.
—I de fet tan negligible no em veien que a ningú mai li abellia molla fer-ho.

(...)

—Entotsolat, en companyia amb mi mateix.
—Els diàlegs sempre hi són molt més intel·ligents.

(...)

—Les nenes qui pixen.
—En bec a galet.

(...)

—Her boots are made for walking...
—Damunt mos collonets.

(...)

—El fàrmac o boc expiatori és aquell entre tots qui hom sacrifica per a la redempció dels pecats de la tribu i per a la pacificació dels maleïts déus qui sempre demanen sang.
—Sabeu que abans justament d’ésser botxinejat hom començava per esclafar-li els ous?

(...)

—La meua dona m’ha castrat.
—Algú ha romàs ben descansat.

(...)

—El cony de la Deessa...
—Greal que només es toca amb un capciró escruixit d’un dit tremolenc banyat en llàgrimes.

(...)

—Qui es desvia del ramat, no és cap malalt; el malalt és qui es migra i mor, o el qui depereix o es mig mor.
—El qui es desvia del ramat, podrà ésser un rebel, un mal adaptat, un solitari, un vergonyós, el que vulguis, mes no pas malalt.

(...)

—A Eutòpia som una societat tan fanàticament pacífica que el primer signe d’un infant qui demostra inequívocament cap inclinació devers les armes i la il·lusió d’ésser bòfia o assassí soldat, l’escapcem.

(...)

—Cavall mort aposta per mi.
—Que ni guanyi re al cap del carrer.

(...)

—Pensem-hi, deixebles!
—Neixem engolits; perim cagats.
—Tot el procés és digestiu.
—Hom ens concep com una mossada i llavors la vida ens paeix fins que no ens torna cagalló expulsat a la mort de l’univers copròfag.

(...)

—Si no sóc ningú, rai, vull dir, millor, tu!
—Quan em moriré no s’haurà mort ningú.


~0~0~


De dalt l’alta muntanya on hi ha el sanatori
cels blaus s’estenen on els avions esclaten:
paisatges monumentals — hi creixen taques
al llenç natural s’hi croquisen primordis.

Per morenes d’avials glaceres escaujàvem simfònics
ròssecs de refoses memòries de primitius malsons
on s’esqueien les calamitats perennes a encadenats crepuscles:
prehistòrics estigmes d’extincions molt lúcides
en sentim els udols i en tastem cendres necròtiques
entre les enigmàtiques mustigueses d’antigues glòries.

Els nostres trepigs al xipolleig del desglaç:
hi enlluerna el rou a les molses de branques i rocs
dels líquens a les lumaquel·les tota color és audaç.

Çassús llong descens devers l’estavellament
espectacle que a certs angles es malmet:
com ara escatxics de rovells al cel·luloide
suren petits gorgs de sang a escleròtiques i còrnies.

Tants de cossos tantost esclafats en escruix
amb cada cos conscient de l’imminent destí
i hom tanmateix qui encar fort s’arrapa
als ferros dels seient com si servés cap esperança.

Per als boigs tot ens va venint previst
manta de vegada la mateixa fantasmada
ens ombreja les hores inquietes de la nit:
la teua-seua vida repetida fins al fastig.

S’estenen cels blaus com llenços tibats
perquè tothom hi fantasmegi en esclatats paisatges:
interessants aventures d’idèntics desenllaços
vivim en bombolla — amb els queixals la punxen pallassos.

Els boigs ens compadíem dels qui queien
som prou equànimes — més del que creien — :
les darreres horrors no ens esborneien.


~0~0~


excursions de nits a Sols d’enjondre


excursions de nits a Sols d’enjondre
feixucs insomnis carregats de glòries
grutes en laberints de veus i ombres
camps verges encetats per arades enormes
avingudes d’arbres de flors carnívores
amples altes pèndules porpres

magatzems excelsos amb els salamons encesos
i els terres immensos de lluentors enlluernadores
si a fora es mantenen assídues les pluges voluptuoses
part de dins coreogràfics els acrobàtics vestits hi rellisquen

nits d’excursions meravelloses molt actives nits
si a l’obvers clarós hi ha els panteons plens de mausoleus fastuosos
al revers sinistre ens podem repenjar a foscs abissos
on collites genocides formen ratades piràmides

dalt turons atalaiem promissoris horitzons de rius
estacionades als meandres fades sacrificials
escanyen aus amb dents de cocodril
propiciatoris abellerols ibis cigonyes estruços
talígrads gressoris cursoris sindàctils gral·latoris
els tol i escapça cames i peus i sobre els eixalava

i com ens bellugarem ni peonarem ni correrem
amb xanques ni garrells ni sancallers com adés molt eficaços?

per ribes diverses sots els Sols novells d’antigues nits
no ens manquen d’altres histriòniques escaiences

rares i adotzenades escaiences ausades d’enjondre
sorgides de cop sense avís
a tall de tubercles espasmòdics que
rere historiats baluards on les seqüeles zoològiques
i encar més les fitològiques llur pas marcaren efímers
de sobte et sodomitzin drapaires

amuntegades seqüències sots els Sols nocturns albirades
sens dubte més excitants que no les que mai et durien els diürns
amb alhora l’exotisme i la distància
que prou te’n disminueixen el caire tràgic

car al capdavall cada assolellada nit s’ha de resoldre
en el mateix trasllat suau a un altre pla
a un altre llivell o llesca o frust d’aquest pastís
que cap sempre restret monstre putrefacte
molt gormand de tot el que d’orgànic no es basteix ni muneix
d’un sol mos o glop no es cruspeix

i llavors de re no en roman taca.


~0~0~


Lletres mèrdiques


Com el bou llaura
així escric (bon pagerol)
ficant l’esbós de qualque lletra mèrdica.

Quatre lletres mèrdiques part d’ací
quatre lletres mèrdiques part d’allà
i al capdavall tombes el cap
i què has descobert?

No he descobert pas re escrit
he descobert un altre full amb ratlles
si fa no fa dretes
si fa no fa tortes.

Un full il·lusament esperançat
un full que fa com qui si esperés lletres
lletres que no fossin potser mèrdiques
lletres que es tinguessin, ca?

Tret és clar que res no es té
que res no dura
que tot es fon en re.

De zero a zero
palimpsest ventís.


~0~0~


Rodaments

El món sencer balla
si em balla el cap.

(...)

Ni pagant-los fort m’aplaudeix la claca
Ni pegant-los fort m’estorç la gossada.

(...)

Amb despit em despita
m’engoleix i regurgita
s’emmantega s’espitrega
a la màrfega m’ofega.

(...)

Benvinguts avui al gran embolic
Amb polze i índex li fots in pessic
Caga’t de por — se t’arronsa el melic
D’icor i pus un incessant salic
En va rajant sense possible explic
En sents l’oracle — ranera i somic.

(...)

Què vol l’aranya (demanava obtús)
esmolar la banya? pujar a l’autobús?
menjar-se un llobí (o en dius tu un tramús)?
amagar la ganya com sol fer l’estruç?
a filar s’afanya? o cus com un lluç?
o fa que t’escanya amb esquírria estranya?

(...)

Potser es fica a riure com un gamarús
o qui sap si a escriure aquest engargús.

Que no entri en campanya i em foti fora d’ús
no en vull cap castanya i romandre inconclús.

(...)

—Què te’n sembla del caient de la meua faldilla? — vol saber.
—L’assabent, aitan poètic com sé.
—El caient...? Doncs com el deixant... el deixant d’un transatlàntic... el pujant d’una gavina...
—El relliscant d’una foca...
—El penjant d’un penjat a la forca...
—O com l’ombrós oscil·lant de flairosa marfanta...
—Com el sobreeixint de cap niàgara... o el cagant...
—El cagant de la més bèstia ni enorme elefanta.

(...)

Ah hierofanta carregat de maules
per a ensibornar paules el magí esmoles
allevant culpes com qui estreba mules
vens ben cares evangelitzadores miules
qui les papagaies empiulen i mou-les.

(...)

Qui ha vist ballar aquest elefant sense ales?
Qui ha desfermats xais i llops per les sales?
Qui es fot la carn que aviat veuré que sales?

Qui ets (Faó o Caront)? — quines barques n’hales
Davallant orb i pet per les escales?

Quants dels vuit xais sacrificats no escules?
Quants d’albercocs per quins embuts no escoles?
Quins dels tres llops cerbers serós no esquiles?
Qui llavors no en calcula les seqüeles?

Ni a quin graó t’estrompes quan la sales?
I aprés salar-la en culpes quines aules
D’alumnes pecs qui se’t creien les faules?

(...)

Prosa qui nou com del verí la dosi
tos paraules esfereïdores: tos ultimàtums
no pas mel que llambresca s’esmuny
llavis avall: perillós talent
de la teua boca: beix fluix el fluix
qui t’hi flueix: exempt de dolcesa

llengua del camaleó la teua
maixella d’ase i del crim l’espasme

els ulls enlluernats: cap en migranya
llàgrimes de rèptil les meues
gàrgoles hi neden: llur ganyotes

ai si la sal! llurs circells subversius
atmosfèrics se m’aiguabarregen:
sóc trobat cadàver d’ungles ratades.


~0~0~

Extrets de l'estada (7)

Sibil·la sibil·lina


La nostra minyona havia un moix qui es deia Sibil·lí
un vespre on va tornar pet la nostra minyona l’escorxà
l’endemà encara escorxava ella el moix quan el vam trobar
esglaiadorament escorxat.

Pobre Sibil·lí! Pobra minyona!
cruels com érem com qui diu pel fet d’ésser infants
(crueltat endèmica i condició d’infant anant massa sovint ensems)
en penjàrem a un clau la pell al mur assolellat de l’eixida
on a casa també hi penjàvem les dels conills.

La sangosa despulla l’embrancàrem d’una revolada dalt la teulada
amb l’embranzida i el moviment de torsió la cua ens romangué tot plegat als dits
la tallàrem en tres bocins i els tres ens n’engomàvem barbes
barbes barbes
imperials imperialíssimes barbes.

—Què hi fan tots aqueixos ocellots de malaverany a la teulada?
s’escarafallava la minyona bontròs supersticiosa com totes les minyones.

—Qualque carronya qualque carronya responíem mostatxuts.

—I què se n’ha fet d’en Sibil·lí? Ai ai ai ai ai ai ai! Lo cor se m’escarranseix!
car cert que començava encontinent de témer’s allò pitjor pobra minyona.

—No compreneu minyona que ni moixos ni moixons no viuen pas tants d’anys?
Esguardeu’s-ens com hem crescuts! I tat que barbuts?
i ens recargolàvem exquisits ans tifetes les imperials
com si érem proterviosos molt tafarres savis
savis savis
d’un molt presumptuós aplec de pudentíssims savis.

Gairebé ancians i tot
calguts de mantinent de crosses
de crosses de crosses
i de crosses de paper i d’altres filacteris ni paperets d’estranquis
que ens xiulin d’esquitllèbit les calgudes les calgudes
les calgudes instruccions
no fos cas que ens n’oblidéssim n’oblidéssim totalment
del paperet del paperet
del paperet que d’anar desplegant no ens toca encara.

Vostre moix vostre moix no en fa pas poc que és al cel al cel
al cel cel dels moixos és clar!

Esmeu’s-ens si us plau les dècades les dècades que s’escolaren
d’ençà de les èpoques astrugues
on n’havíeu així mateix l’amable ans benaurada companyia.

Només us cal ara només us cal ara això rai servar’n clara memòria i dolç enyor
com tothom qui perdérem ens si fa no fot amats.

Perdérem ens perdérem ens perdérem ens rai
i nogensmenys no ens perdérem
i nogensmenys i nogensmenys no ens perdérem no ens perdérem no val a badar!

Cor fort panxa plena i vit trempat no fotem!

Parava una mica més bogeta pobra minyona
l’havíem empès encara pus a la beguda
de tal faisó que ara anava com més anàvem més pet.

—Sibil·lí! Sibil·lí! ganyolava pertot malenconiosament i escanyada
mentre el cel mentre el cel mentre el cel s’aombrava sinistrament i reguardosa
i els presagis i els portents i els presagis i els portents esdevenien d’allò més lleigs.

D’allò més lleigs d’allò més lleigs profetessa proclamava escruixida
lamentable tenebrosa la fi
la fi la fi
la fi del món!

I naltres és clar part darrere
l’estona sencera
com ens petàvem de riure.


~0~0~


Darreres notes preses ‘nant a Samarra


El riu és vida, deien abans — i és veritat que totes les viles puixants han un riu considerable — el millor indret és sempre vora el riu o l’oceà.

Vaig anar a passejar a la vora del riu, el contacte amb el corrent em vivifica. Tot i que en aquella hora, una mica tard, de gent no n’hi havia gaire, els qui hi havien s’enjogassaven i reien, allerats rai.

Després d’un parell d’horetes, ja era hora de plegar, diguéssim, l’hora on amb l’inici de la foscor seriosa, tancaven el parc; i doncs la gent començaven de desfilar, ençà de la voreta del riu, devers les eixides. El parc es trobava perfectament mantingut, agençat per a les passejades, per als jocs tranquils, per als festeigs amables, per a les jagudes decoroses dels enamorats. Hi havia al parc ça i lla qualsque guinguetes i xibius on hom lliurava entrepans i refrescs, i aqueixos indrets també, com dic, ja tancaven. Ja no hi romania gaire públic; com més anàvem, menys. Jo també vaig doncs començar a anar-me’n. Sense pensar-hi, gairebé tothom s’havia fos.

Mentre els ressaguers fèiem via, me’n vaig adonar, cinc o sis passos davant meu, d’un home estranyament abrigat pel temps que feia; duia barret i duia una gavardina beix tota cordada. Que me n’adonés era degut al fet que, tot i que jo anava entotsolat, perdut en dolces cabòries, rumiant les meues coses, com qui somia caminant, un sorollet estrany com ara em desvetllava del somieig — m’havia semblat que quelcom li havia caigut a l’home del davant, quelcom si fa no fa metàl·lic. Atès que li anava darrere, en arribar a l’objecte, em vaig ajupir i vaig veure que allò era un ganivet, i el vaig agafar per a tornar-li — era un ganivet tot somall, com si hom l’hagués esbaldit no feia pas gaire a l’aigua que suaument corria vora el riu. Li vaig dir, aixecant una mica la veu mentre me li atansava, Mestre, us ha caigut un ganivet? us ha caigut això?

Es va tombar d’una manera més aviat aspra, esquerpa, i em va respondre, roncament i agra, No, no; això no és meu — i va continuar caminant sense tornar-me a fer cap cas.

Aleshores em dic, Sí, ves, un ganivet trobat — i me’l vaig ficar a la butxaca.

El que no sabia, és clar, és que aquell mateix dia hi havia hagut al parc vora el riu un acoltellament — una noieta hom l’havia occida amb una coltellada, si fa no fa al mateix indret i segurament si fa no fa al mateix temps, on els ciutadans ens esbargíem i qualcuns àdhuc s’hi rabejaven decentment i urbana. I ara, és clar, totes les eixides del parc — prou me n’adonava al capdavall — estaven controlades per escamots de policies. Tothom qui volgués eixir havia de buidar les butxaques i havia d’ésser escorcollat i havia de mostrar documentació.

Abans d’arribar al meu control, ja de llunyet vaig veure l’home abrigat, l’home amb la gavardina beix qui enraonava amb posat sorrut amb un dels policies tot fent senyals amb la testa cap a mi. Ambdós em fitaven, el controlador i l’home de beix. I ara em demanava si l’home de beix no era pas que fos un delator, un xerreta, o un infiltrat, un agent de la bòfia disfressat de paisà, d’home corrent.

En arribar al controlador qui havia, a costat i costat seu, un parell de policies armats cascú amb un fusell a punt de disparar, em va dir que buidés les butxaques. Va agafar amb guants grocs el ganivet i li va ensenyar a l’home de beix, i aquest féu que sí.

I doncs ja em tenien! Se m’enduien emmanillat, car es veu que semblava que sí, que aquell era el ganivet amb què hom acoltellava la noieta.

De bursada, som-hi! Una mica com l’heroi de n’Ambròs (Bierce!), prenia improvisadament revolada, i queia a l’aigua i em sentia salvat!

Alhora dubtant, car sóc un home moderadament llegit, si la meua salvació, entre gaiatells erèctils, i balenes i d’altres estranys embalums de peixos o mig enfonsades plataformes, i taques de petroli de formes suggerents... dubtant si la meua salvació, dic, no és sinó el darrer somni de mon cervell sempre enclí a vanament somiar.

Entre bales que em xiulen com acúfens i tintinabulacions si fa no fa acusmàtiques, o com els bares llisqueigs de les invisibles, les sol·lícites, ço és, emprenyadores, serps d’aigua, amb el verí letal prest als ullals, emergia nogensmenys a l’altra riba. Em treia el fang rebec dels ulls, i, amb el frec, gairebé fosfènicament, la visió m’encaterinava. Car què m’hi ensopegava? Meravella!

Exacte. M’hi he trobada la moto. La meua heroica moto qui, com fidel corser, sempre se’m fa amanosa, com se’n diu, faitissa, trobadissa.

Amb moto doncs ara pertot arreu; per andrones i estretalls, per terrenys fort inhospitalaris, pels indrets del més trencat accés, sovint pràcticament intransitables, i nogensmenys ella i jo som-hi i amunt, llur inaccessibilitat prou hom se’n fot, endavant!

Fins arribar a la llunyana costa i àdhuc encara accedir a les difícils grutes marines on et vols acubillar i recondir. Per això, en acabat d’haver també enfonsada la mai no fementida ni celerada moto, la qual repenges al fons de la ima, cal ara que també tu et somorgollis i alhora cerquis cap entrant submarí que et dugui a qualque tuta sense altre uix que aprés estrènua cabussada.

Mentrestant els sostres de la diguem-ne gruta mestra van claferts de gats salvatges — llurs pells de totes les colors. Hi viuen arrapats amb fortes urpes de quatre potes cap per avall; has de vigilar doncs mentre sovinteges les immersions i les emersions, mentre vas anant fent cogullades dins i fora l’aigua, que no te’n caigui cap al cap, vull dir, de gat, car de trast en trast es deixen caure, patatxap, damunt l’aigua de l’oceà que penetra les grutes, es deixen tombar d’alçades immenses; així arriben al molt pregon fons que és on viuen els peixos albins, abissals, qui són llur sol nodriment.

Una vegada on trec el cap, inspirant a fons, quina me n’escunçava? El cel sencer em devia haver caigut damunt, car ara, a poc a poc, entre boires, me n’adon que he re-esdevingut cuc — subterrani o subaquàtic, de moment tant hi fa.

Atès que alhora el cel hi és tan baix, per l’arronyacada superfície, doncs, ja només puc arrossegar-m’hi — i preferentment d’esquena.

Davant un camp d’estiu per a infants, veig cap per avall que algú hi prenia fotos d’amagat. Arrossegant-m’hi d’esquena, doncs, passava jo pel camí pedregós rere els arbres i sacsava un dels meus guants que semblava tindre-hi una nosa o una brossa a un dels dits. Aquells guants grocs, ara tot d’una em venia a l’esment on els havia haguts. Sempre viatjant amb les butxaques buides, per serres i turons i viles desconegudes on sovint t’ensopegues amb un català o altre amb qui tornar a nuar dolces remembrances — aquest havia una botigueta amb aparells auditius ans implemèntums tàctils i instruments visuals. Sentint-me comentar per a mi mateix la sorprenent abstrusitat de qualque mena de periscopi qui, implex, sap evadir les fronteres globals i àdhuc galàctiques pel que fa als impediments corrosius presentats per les obscures esdevinences còsmiques, se m’atansa amb ulls guspirejants.

Meravellosament deshonest, cap nosa insolent se li interposa, si de sobte li escau d’esdevindre orfe, invàlid, esguerradet, afligit d’un goll monstruós, i, fent el ploricó, histèric, ansiós i fatu, et demana, amb una seua molt zelosa pantomima, les claus del rovellat paradís, ço és, novelles noves de la pàtria.

Quan m’ha venuts els guants que pretén si fa no fa màgics, per mà d’electrònica com qui diu d’empremta futura, s’ajeu al triclini i em fa bla balb adéu de comiat, posant-se no sé pas si a pair o a somiar, mentre, anant-me’n em somiava jo mateix molt aventurós cuc ara empeltat per l’avantatge d’uns guants, la virtut dels quals és fer — com se’n diu? proteic — proteic, l’enguantat.

Proteic, has dit...? Hò, esguarda! T’hi transporta...

Havíem anat a la fira la dona, la nena i jo. La fira consistia aquells dies sobretot en l’exposició a l’altrament nua estesa exterior de feixuga maquinària i nous invents mecànics — tractors, grues, robòtica. Tot és que, tantost entrar-hi, la dona i la nena els cal anar al canfelip. S’han ficades a la caseta dels canfelips, i romanc fora, considerant les noves decoracions de qualsque ruïnes restaurades.

Badant badant, me n’adon que l’estona s’ha feta llarga. Estrany que les femelles no hagi reaparegudes. M’he ficat a la caseta. Les he cridades. Cap resposta. Han degudes eixir per una altra porta. Espetec a córrer amunt i avall per si de cas puc re-enxampar-les, guaitant entre la gentada si hi veig llurs vestits prou cridanerament acolorits. I és aleshores que, saltant entre maquinàries immenses, per terrenys gastats per les proves de demostració que hi han degudes fer sovint, no pas ara, on tot és calm, no essent pas, es veu, l’hora de les exhibicions, segurament els operaris fent la migdiada o dinant, és aleshores, dic, que, ça com lla, prou que m’he recorreguda la fira sencera.

M’he trobat com qui diu a les afores de la fira, tocant als suburbis més pobres. Enllà de la fira, doncs, he continuat nogensmenys caminant, car qui sabia si les femelles no havien també sortides pel mateix estopí, el mateix canó d’embut. Estranyament sentia canalla jugant, i m’ha semblat sentir-hi, entre les veus, el català de la meua filla. Ha deguda trobar amics i amigues d’estudi. Mes no, error. La canalla són uns gitanets molt enjogassats. I ara en sentia enraonar les mares, les gitanes en rotllana, cosint i xerrant. Totes vestides de negre, cap amb els vestits cridanerament acolorits de les meues femelles. Llur català, el català de les gitanes, un català perfecte, meravella de sentir’l en aqueixa contrada tan llunya. En romanc encantadot, tot paradet. Com, per qualque sobtat tic-tac-toc de bolet, transportat a reialmes celestials sortosament mancats de desmanegadores turbulències i semblants empudegaments.

Només el guant groc polimorf, autònom, pel seu propi voler independent, per conducte de la meua mà somnàmbula, m’ha eixorivit amb un rude baronívol clatellot.

Hipnopòmpica eixida d’atzucac. Les ganyes, d’ordinari llur mecanisme ben engreixinat, ara es foten les màrtirs, en convulsiu prolegomen d’un atac d’ofec. Per això em vull bucòlic. Les micròglies essent com són bones piròmanes de vaixells, minyones esversades en les renaixences i en llurs embelliments simultanis, heus que em reduïen al parc molt amable on l’hongarès de beix m’havia traït. Tret que l’hongarès on és? Potser encara no hi ha nascut.

A sacseigs i batzegades, de recules, com titella lligat al darrere de cap vehicle esventat, fins que no reposes al mateix benigne indret on cap ganivet trobat part de terra encara no t’ha tolt el fil del teu altre fat on tornaves a casa, de benaurança ple.

El guant groc, destacat, per staccatos — i tacat de sang! — fa, hipnòtic, els seus inconsistents, constants, passa-passes...

Cada acte escapçat — cada penyora òrfena — les transformacions de les persones en ombres canviants — les transposicions dels fulls d’un llibre per altre, els areopagítics texts draconianament atetitzats, sense que puguis mai retrobar’n el mateix que ara mateix tu mateix atetitzares tampoc al mateix indret — imatges accelerades dels jutges, llurs trets disgustats i en procés d’orxegar davant les viandes sanguinolents de pudors intenses i ofensives — l’avioneta vermella qui debades vol constantment enlairar’s al llarg de la ruta on vénen espitxats els llardosos camions — i vaig caient...

Vaig caient de bell nou a l’estany boirós, paracaigudista qui obr el paracaigudes com la cua els paons — trec els ulls de la finestra de les ulleres i fan de foll ventall els aclucalls mentre caic i recaic, ara supí adés pron — i m’ocloc les orelles per tal de no sentir cap més soroll — soroll que la pell esbotza — al faldar el rellotge mut és aturat de sempre i hi ha un ou d’estruç tot decorat amb una carta nàutica d’un món imaginat — l’evasiva hora m’embolica en cotó-fluixos de cervell — vull saludar el cuc — vull saludar el verm — sóc el mec de fresc matriculat en riscs vescosos on qui es mor diu bona nit — em fotia doncs l’acollonit, individu desgastat...

Em fotia escarotadament l’acollonit, jovençà subreptici — mon alè imperatiu per forrellats i panòplies parracs de vergonya hi penjava. Els malengreixinats eixos grinyolaven dels ferotges mecanismes. La fira feia anys que tampoc no la feien a aquell vague indret ara oblidat.

L’hongarès sàdic, ursí — coratjós pelegrí qui ni de tabús ni d’elfs no té mai mica por, amb gràfic ans neuròtic carisma espècimens intel·lectuals sedueix quan, amb oníriques titàniques sensuals histriòniques contalles, augmenta el volum dels vitriòlics draconianament atetitzats obituaris que estocàsticament es troba escrits a revistes molt antigues, i llavors als oients els vénen basques, n’hi ha qui treuen foc pels queixals, d’altres el fetge per les cànules. Escotomes d’horror anorreen bri a bri els horitzons dels qui com eixalats canaris voldrien arribar massa lluny. Too far afield for you, my lovely. Va d’un posat poc ça poc lla adormit i un paperot d’esllanguit lacònic a aixafar’t, amb la frenesia del carnatge a tot estrop, per mànguils i escorredors d’aparentment inestroncable retòrica iconòtropa, rapaç i esgarrifosa.

Com tot conqueridor, pertany a la mateixa espècie dels enfollits cobejosos — the species insatiable avarice carries ‘em all off ass-side of hell — et la pourrie planète avec.

Amb l’estoïcisme del recollidor de cotó has d’entomar tostemps les verinoses cireretes que l’hongarès remena besunyós com la mare qui el va parir. Fins que rapsòdic no recapitularà, el vaixell traucat del teu cos haurà de romandre a l’escriny asfixiant de la brutícia meteòrica on el seu món no rau. Amb la xiripa dels tritons qui totjorn troben el prisma que els cal per a fugir de la roentor, el seu intel·lecte sura en les ombres i colors més putrefactes de verbositat.

Afrontats de cul, què resolem?

Corda tesa, quiscú quina colquem? Tu damunt la teua, damunt la meua eu, paral·lels? O superposats, tangencials, encreuats, asimptòtics, asíncrons, contradictoris...? Parlava, supòs, amb el guant supí.

—Ho saps? — interpel·lat per manta putarreta gitaneta, pels inhospitalaris afores, l’escapçat, escohesionat, un infructuós sisme li recorr el peritoneu.

Endins la ima, la tuta cova estocàstics llamps. Forrellat indehiscent, que cap tremolí no el conquereixi.

Imprequí inoblidable, que mon taüt d’una embranzida fos quiti de més ultratge i, ensems, que el gint hongarès, tan elegant ell amb les seues calcetes de randa, l’insòlit esbart d’insistents filaberquins d’unes berrugues, supurant bromeres de mamelles sardònixs descloses en taulells marbrats de morgues, li espiguessin a afligir’l com si patia mants de coits amb els iatagans de reptilians botxins de qui els nictitants, com tels de nacre confidencials, em fan la inquietant guerxina. Entoní doncs epinicis, sospitable ministrer, qui, glaçat i sebollit, nogensmenys galvanitza les hordes de vulgivagues temptadrius ans seductrius qui li envaeixen la despulla. Seguit, per comptes de prendre’n el gatge, de bell nou orfe, prenc comiat dels incidentals mugrons i dels precaris patògens qui n’ixen.

Escaujava molt de malgoig el moc de la jungla, desembalbia els dits i moc l’ungla per a gratar’n, potser, de les rebels parpelles, l’estalzí. Massa milers d’hores sotmès a les fogueretes d’esgrifollats rebuigs de laminatge; amb això, qui sap si la química al grier se m’alterava fins a fer’m tornar gallina, de qui la tasca inversemblant fos de seduir, escarbotant presumidament, cul enlaire, les encuriosides abominacions ambients — albins gats qui neden abissals i peixos terroritzats qui es pengen cap per avall als sostres ex-laminats de la meua ara aitan nafrada gruta.

Massa d’hores despeses rostint monstres domèstics, les mateixes hores on romanc esguardant al plató oníric dels murs de la cavorca les melodramàtiques ombres, projectades, a estroboscòpiques tacades, a tall d’estocàstics fotogrames de lleuger maldecap. Ombres sovint tan palesament realçades, tan envanides, tan plenes d’ectoplasmàtics fums, com la mateixa gallina, qui, covant llamps, arrupint les celles, molt intensament, no pas amb aranges ni taronges, ans amb ous mascarats per ulls, s’hi esmerça, s’hi esmerça de valent, bo i tractant de descloure’n, desxifrar’n, quin fos mai el prenyat argument.

Estort ostatge, les ordalies no abdicaven, es declaraven — tanmateix repapiejant, afectades de ximplet irrisori psitacisme — encara embrionàries.

Potser per això, encara a cops d’estaca, eixams d’espases de saigs brutals, amb hacs supèrflues als noms histèrics, en tenebrosos vòrtexs se m’abalançaven. Quadres patètics fets amb flors eixutes i ossos envernissats d’ocells o muricecs n’eren traumàtics testimonis — pedagògiques cohorts (qui, ensumant els rastres, escaujant els esclaus o petjades, els aups colcant, calcant i resseguint, m’encalçaven d’antanyasses ençà, i llavors atenyien perquè tinguéssim plegats una tinguda on hom apel·lés al seny de cascú) opaques irrompen. Em causen calfreds i singlots.

Embruixat per harpies, ni abstret ni rondinaire, em jugava el punt d’honor i el prestigi. Vaig dir, Sí ves!

—Sí ves. Al teatre de la vida m’hi ha tocat un seient allargat — quina sort! — a un racó força atansat a escena, tret que a un racó diguem-ne arraconat, d’on no en veig, com qui diu de biaix, en escorç oblic, sinó una miqueta més d’un quart de l’escenari, amb el mur i els cortinatges impedint-me de guipar’n doncs les gairebé dues tresenes parts romanents, de tal faisó que de l’acció no en pesqui generalment sinó intimacions que haig d’anar desenvolupant mentalment i per cabal, com qui diu al meu fur intern...

Fins que no me n’adon que Per què al capdavall?

Feina inútil, vós! Car el que hom hi fa a escena no és sinó teatre, així que buf! I vet ací, per això mateix que hagi dit que el fet que em toqués un tal seient (allargat!) fos una sort. Car això faig en conseqüència — girar’m d’esquena a la carrinclona xarona insulsa escena que es veu que té lloc damunt la inescandallable totalitat d’aquell molt emprenyador escenari escapçat, i ajaure’m tot llarg, de panxa mateix o de cantó, al meu seient providencialment allargat, al meu triclini — el mateix triclini d’aquell dels guants? el català bruixot, sentimental, electrònic i mandrós? — i ja, per comptes de guaitar re davant, de gairell, guaitar-ho a l’altre costat i al darrere, guaitar-hi aquell altre teatre molt menys artificial, l’espectacle dels vulgars espectadors distrets amb la banalitat de l’acció, i sobretot, és clar, encara millor, amb els ulls clucs, no esguardar re sinó mes dolces àcides elucubracions després d’haver vist aquell públic tan tanoca — quines cares de ninots! quins neguits més casolans, lamentables! — re-situant llurs posats, llurs converses, llurs carotes, molt carregades de trets — exoftàlmics, nassuts, galtuts, llavis de cony golut, i grassos, geperuts, rancs, plens de pets — més ridículs encara que no totes les ridiculeses del teatre.

De què anava la peça? Per anèmics aiguamolls, hi havia ragut el cos del delicte — una noieta acoltellada. Dilecte delicte mon deliqui, perorava l’arlequinat delinqüent qui, delinquint, sinecdòquic i oblic s’embolicava amb la clàmide prop el baldaquí sota el qual, carismàtic, clínic, s’aclimatava a les aclamacions compilades pels criminals qui accedint a la consecució de l’acte clau, llucaven la immortalitat.

Al llaquim de la fotja on el cos adés sereny i ara ivaçosament putrescent de l’acoltellada no havia hores i hores ragut, un col·loqui anacrònic, asclat a tesa per les osques dels defectes dictats pels gelosos encaboriats caníbals a qui pertocava d’analitzar els rebordalls escunçats a l’abdomen esbaconat de l’execrada mòmia, per tal belleu d’esbrinar-hi indicis, hi aparec i desaparec sempre a deshora, com qui al cresp de l’aigua hi fa d’astuciós peixet qui no es jaqueix pas per cap esquer engalipar.

Hi destrien, claustrofòbics (els caníbals dissectors), caluixos a mig pair, despresos replecs de papil·lomes, ossets, cebes, condons, una mànega de granota de burell — detalls tot plegat de casolana orgia.

N’Efialt Calcant, el gaó entre ells, quin llum, pobrissó. Car decreta que, ça com lla, romanents de rostoll indiquen que el genuí assassí havia de tindre pretensions de rude llaurici, ço és, de perínclit pagerol, i havia doncs de vindre de qualque indret perdudament rural.

Absurd! L’Abdó, l’hongarès Abdó, voleu! — volia cridar, mes qui m’hauria oït?

—Adés licantrop inofensiu, tot d’una, desposseït mel·lonimfe, exclòs per aquell xoc emocional de l’osmòtica assistència del seu cercle apostòlic d’esperits rondaires qui en chor de borinots sempre l’aconsellaren, elèctrics, en la millor estratègia, aquell estòlid colós de camperol, ja no doncs empès per l’obès dimoni de seny, ans pel gripau misantrop qui als pitjors destrets de l’a tornajornals se subscriu, la seua fam roent envers les magnètiques excel·lències de la higiènica promesa se li havia tornada de cop i volta podrida fam d’ignorar misses i anihilar masses. Injuriat en la seua modèstia, ara que enjorn la fementida i ell foren u, i tanmateix hom el rebutjava a darrera hora, se li escalabornava el si-mateix en la foscor solitària de la nit. Migpartit, maleïts renecs se li encallen, com enjòdols de torrent, a les tonsil·les. Li creix la ràbia fins que no li esclata en espurnes areopagítiques. Llavors la seua sinistra efígie de difunt tartuf es perd, pus tost que en les carallotades quotidianes d’esgarrifós pagès com fins ara, en propòsits anorreadors on els interfectes es desplomen d’arreu com dels sostres dels magatzems colpits pels terratrèmols s’esbalcen feixucs anònims, umflats jutges, convulsos simis, esmolats falçons — lúgubres calamitats rai. Cataguelàsim (ridiculitzat), entotsolat, inaferrable, corrosiu, per rampes somnolents de pànic, al teclat de l’angúnia els galfons se li resolen en míssils llampegants. Els fars obsessius dels seus ulls ja no veuen el reialme de la realitat sinó amb l’òptica dels semiparalitzats tendrums de les carronyes. Sollat per les tètriques gammes dels vitralls parroquials, nu ans tot camuflat de fangs, l’ofès escolta escoseix rabeigs i caletes, fent, s’escau, pels camps recosits, mantes de marrades ans d’il·ludir’s pels piconats loess dels perversos viaranys al parc que vorejava el riu. Dents de lleó a una clariana, guineus, eriçons, batracis. Amb quina cruesa la basca no el reprèn! Moll o bessó, esculls o niells, les geperudes rels de l’angoixa a sotracs expel·leix. Barroer, no excel·leix pas en trobar-hi pal·liatius. Al contrari, ara li tornava, al cap i davant mateix, el mateix paisatge oníric. Sòlid miratge, amb algú enfangat de beix i ell, l’impol·lut, vora el riu hipnòtic, en aquell “forc de camins” on “esclataren en blasmes”.

—Cascú sospitant de l’altre. Esdevingut múltiple, s’escarransia en dos damunt esglaonades jerarquies de neu — fosfens de bogeria i mareig. Reptilià com tortuga pirata eixia del riu, i amb guants grocs de llot i engrut, engrapant el falçó esmolat, com la tortuga mortífera son bec de queixalada fulgurant, ha esqueixada vora la riba la refocil·lant xicota; llavors, com bare granot de virulent verí, ha tornat a esquitllar’s riu endins.

N’Abdó i eu, a l’encop i unànimes, volíem dir-li que no n’endevinava ni una. Debades, car no hi havíem part, en aquell conciliàbul d’hierofantes fuls qui nogensmenys decidien el nostre fat.

N’Efialt, sol·lícit, volenters, occí l’avial esfinx qui vetllava al conglat l’intempestiu cerndre dels penedits bessons. Noguts pel dol, els lascius bessons es rabegen en el virtuós subterfugi. Amb neguit, els afiblalls es nuen i desnuen. Sortilegis d’oceànics ambres com ossets de joguina engoleixen i, molt polits, perboquen. Llurs coratjoses psiques en pertinaç al·lucinació els duen a atmosferes on huracans obseqüents com tabolls de putarreta en fan miniatures perillosament orfes. Íntimament evocatiu, llur vassall n’Efialt Calcant son errabund martell a velocitats impetuoses llur precoç corrupció toldria d’arrel si mai els fos adversari. Amb corrípies d’esguerrat recitaven ausades rèquiems. Als penetrals del llur esperit, això no contrastant, n’escarneixen els tentacles. Saben que ses onades d’oradura i sollament, d’obscenitat i d’injúria, naufragaven en vaixell adormit enmig les margues alquímiques de la primera imprecació que triessin d’enunciar i que tan vasta projectada duresa, doncs, s’esvaïa com vesper.

El cel de la nit — suspecte llençol tot negre amb estranyes ominoses taques de claror. Taques que t’afigures que podrien pertànyer a les empremtes jaquides per les mans d’un feixuc gegant qui cau, o a les petjades del mateix gegant enjòlit i altrament invisible qui en acabat ha reeixit de tornar’s a aixecar. No tinc gens de sort en aquest món. I ara els estels s’acuncen sols, o el gegant els acunça, o és el meu magí que ho fa, d’acunçar-los en lletres. En lletres, els estels, tot plegat per a pla dir’m que mon fat és tan negre i maleïdament tacat com el llençol brut i amenaçador de la nit perenne.

Hi ha uns espectres femella cleptòmans i nimfolèptics qui m’envesteixen de nits — cada matí a la cartera m’hi manquen dolarets, i els llençols al llit desastrós hi apareixen bruts de molt llordes secrecions. Som les monges boges lletges i nanes, i ens la pelem a batzegades de bananes. Llur demoníaca cançó, llefiscoses filagarses obstinades me’n romanen, a un sensori, llas, força castigat, i àdhuc quan, nogensmenys versemblantment lúcid, sóc si fa no fa immergit al món de les tangibles realitats.

Per la meua sobtada exegesi l’hermetisme del somni heus-lo dinamitat, em dic. I sóc qui n’assaboreix doncs el feixuc significat com qui assaboreix, panxacontentet, qualque intrencable tendrum, quan a la mateixa llum pudent del llum de carbur, hi albir entre la claca allò que m’aboleix la joia d’espetec — l’aparegut.

“—Tots els íncubes de malson ens diem Efialt.
—I Calcant, diràs, d’on em ve el cognom?
—Doncs em ve de lluny, jotfot, i tant. Del Calcant dels temps clàssics, qui fou oracle i qui s’escau que perí rient rient rient. Pensant-se, carallot, que al capdavall tota superposició teòrica que els humans tenen del món no era sinó farsa i collonada, en un mot, que era superstició, incloses doncs les seues sonses pròpies profecies plenes de rucades, inventades aital com rajaven...
—I això, és clar, el mateix jorn on, segons qualque profecia de qualque altre falorniaire com ell, li hauria calgut per força de morir...
—I llavors, uf, per al seu sobtat alleujament, se n’adonava que el jorn ja era gairebé despès del tot, que el jorn adés atziac semblava fondre’s en la nit de la matinada de l’endemà, i doncs, sense que el temut resultat fes cara de fer cap, el neguit basardós tot d’una esfumant-se-li, ai, l’atac! L’atac histèric de rialles folles que l’escanyen...
—Que l’escanyen, literalment.
—Queixos desbarrats, esqueixat literalment...
—Car hom son fat sempre l’ateny.”

Calcant durament damunt loess piconats s’atansen, èpics asteroides, els detritívors. Damunt l’aram llebrós de la platja dels naufraigs, corprès jec. Jeu mon cos irrenascible. Conspicus voltors n’espedacen la carronya.

Quan el meu boterut cadàver l’exposen vora el riu, a la dona li demanen, Reconeixeu aquest cadàver?

—No.

A la xiqueta li demanen, Reconeixes aquest cadàver?

—No.

Ningú no el reconeix. Ningú no reconeix el meu boterut, molt encetat, cadàver.

Seguit, batibull d’estossecs entre fumeres; som, encara vorejant el flum fangós, a la bigarrada seu de cremació dels morts — un procés macabre entre les flors i els plats d’ofrena, un terbolí de colors vives i pudors de basca.

La pols dels tres barrejada. Ens colguen a la mateixa pica prona on adés ça-enrere els pútrids creients batejaren, tot just concebuts, llurs altres, sempre obscens, pobres divins diables.


~0~0~


Del que escriguí fa la viu-viu el flam
No em manca gaire ara per a morir’m
S’extingirà l’eco llunyà del crim
D’haver viscut i vivint fer’n reclam.

Ensems carronya i escrits ens sumim
Als espectrals zeros i ens hi sumam
I ja no ensumam ni teca ni mam
ni fotem de fantasma ni de mim.

Només fotem d’elidit rebombori
Tot pas comptat s’ha tornat il·lusori
Món on mai no fan cap els exequàturs
Ja no hi ha mots solament deleàturs.

Cendres de fulls cremats o cos de foc
El mateix flam se’ns enduu amunt i enlloc.


~0~0~


Visc al somieig on el temps no existeix
Sóc sempre jove i desempallegat
Sense cap càrrega ni mort penjat
Sallant per mars on cada Venus neix.

A illes sóc fingint-me ocell o peix
On re no mor car cada ona amb esclat
Duu i s’enduu sempre el mateix nounat
Entre lluents semences al si beix
Del vast sorral que s’obre al blau i al blanc.

Tot hi és cuixa i destral — incessant coit
Joc avial — ininterromput introit
I lent postludi opulent com el cranc
De qui cada osca s’ompl de la semença
Que diu i rediu que tot recomença.


~0~0~


I a l’escaquer sorrenc de l’illa groga
Soles s’hi trien i destrien lletres
O com si per la mandrosa deessa
Gegantina amb l’escarransit cervell
Molt endevinativament triades
Ni escaientment ni com cal prou no fossin.


~0~0~


Recocollonscollint


Recocollonscollint tota la vida
culls i reculls i recocollonsculls
enciclopèdia ets de mils de fulls.

Intuïtiu el nas va prenent mida
flairant et guia exacta caramida
perquè amb orelles amb tasts tocs i ulls
vagis omplint fulls i n’omplis reculls
que recocollonsculls tota la vida.

I un pic hauràs recocollonscollit
curull curull carall que en foc d’oblit
sembla tot full fet cendra i prou et sembla
que l’edifici amb els volums fa figa —
(és el teu cos que trem i perd el demble
i es va desfent i a fondre’s gens no triga).


~0~0~


Só n’Arquimbau ocell hermafrodita
Entre coloma i colom prou vacil
I no dic pas que em mani cap bacil
Em mana el fet que conyet haig — i tita.

I és bo d’haver aqueixa doble fita
Car si una en manc l’altra em roman gentil
Tothora oscil entre fina i viril
Fineta avui — demà brau qui s’excita.

La mel i el fel — aberrants com els hàpaxs
Subtils em brollen com pedretes d’àbacs
I si ara sóc donzella d’hàbil ascla
En acabat inevitable mascle.

Gens no besuny — rai que amb petge i cutxef
Totes em ponen i en ponc a betzef.


~0~0~


Sóc el colom qui comet oradures
cau al parany cada oratjós autumne
per a sortir’n com coratjós alumne
de la més cruel de les prefectures.

Maleïts pirates d’obencadures
hi sóc entre ells molt dur cap de columna
vils fletxadures d’ultratjós autumne
corretjós ratador d’entolladures.

Bec desitjós hec — rau les corcadures
estorcent reus a culumbicultures
on criminals ens condemnen insomnes —

ens volen esclaus i ens volem indemnes
en calitjós autumne eixits solemnes
i enlairant’ns-e heterodromus omnes.


~0~0~ A qui se’n fot de tot re no li cal
Per re pateix tret si allò li fot mal—
Belleu el nas el colze o el queixal.

Si el cos pren mal llavors malament rai
Altrament rai tot rutlla sense esglai.

És infinit l’espai i hi troba esplai
Entre galàxies i negres forats
Que esborren culpes nelets i pecats
Fets enxampat pels almucantarats
I d’altres cercles virtuals qui el volen
En teranyines on força es gronxolen

Mes que amb l’escombra que la mort empeny
(Vescosa mort de molt merdós capteny)

De cop sobte en polsim es descargolen.


~0~0~


Ah enyors


Ah enyor dels anys lliures on els fats ens eren tan falaguers
Ah colts avantpassats amb cap maleït tabú que us burxés.

Oh si la llorda nuu de la fútil vergonya en canvi ara no ens colgués
Prou sense cap neguit ens cardàvem la primera dona qui arribés.

Cada dia cascú se n’hauria aitambé cardades tantes com pogués
Ens en fotíem pler — a fotimers — aitantes com calgués.

Potser vint-i-vuit potser cent noranta-sis potser mil trenta-tres!

(...)

Ah temps benaurats i heroics on al primer vingut li esclafaves el crani
On et trobaves que viure era l’article genuí i no pas cap repulsiu succedani
On si s’esqueia que cap infant et queia a tret li cardaves un xut instantani
I gos que fotés cap gos qui rosties i et cruspies com qui diu simultani.

Ah i on vivies una eternitat de vint o trenta saons i no pas carrincló i repatani
Arribaves a l’horror del centenari qui es mor d’ençà que fou nat fet cementiri espontani.

Món astruc on cap tros d’estront no s’empescava els malsons ni doncs cap monstre entrevé cap soterrani
On cap malparit no umflava l’univers a merder que ara no hi ha imbècil qui explani.

On no hi cap cap foll inventor de màquina qui no fos sotmès amb l’estri i tota sa nècsia a massacre miscel·lani
I on si algú sortia (encar pitjor!) amb cap esperança no en fèiem miques amb cascú qui li fos coetani!

Món d’adés que amarg enyoraré fins que aquest cony erroni de cosmos fastigós feliçment no es desdebani.


~0~0~


Flum vellutat m’hi banyaré — el nas
M’hi banyaré — l’ull perquè hi vegi l’iris
M’hi banyaré — el vit cas que t’hi tiris.
I amb tant de mi — flum vellutat on vas?

Ara t’hi llenç ço que encar m’ha romàs —
L’orella el peu la llengua dels martiris
Budells i anus — privem-ne els cementiris
I el puny i el cor i el cap en un capmàs.

Tothom al flum i ara tros d’esquelet
Banya-te-m’hi perquè els còdols t’esgranin —

Ossos i ossos que aquest flum distret
Duu a reialmes on caníbals manin —

Se me’n cruspeixen xarrupant els molls
I en pols m’aixafen per a occir-s’hi els polls.


~0~0~


Poeta d’ínfima categoria
vaig exigir entrar al poètic vestíbul
del panteó líric mes ja al períbol
els cerbers àvols de l’enveja pia

mos ullsdepoll en foten atauxia
al paviment on llegir-hi impossíbol
i pels collons em tenen i el turíbul
fins que aglòs gos m’han llençat a la via

ni bordar puc capat i amb llengua morta
i tot i estorta em pruu la pixa torta
i em cerc el trau que adés creia imperdíbol
per a cagar’m als glaons del prostíbul
on les reputes glòries diuen raure—

trau que no trob ni mot — trist minotaure.


~0~0~


La molt puta Penèlope quan a Ítaca sóc
Fa veure que no gaires banyes m’ha encolomades
Diu que només cent trenta ça com lla permutades
I dic collons cent trenta — sols fa sis druts llur moc

Jaquit per any al cony — tampoc no és gaire cóc
Que es cruspeix pobra dona — fet i fet poques culades
Esguard les que eu fotí alhora no ha entomades
I doncs re a rancurar — au saps què anem a jóc.

I som cardant mon moc assajant d’on cal treure’n
Amb peus forcats forçant i ull cluc barrufs veure’n
Car la paia els anys pesen i és lletja i tota usada
Mon carall galdós rai — mos ous gens llet desada.

Tot plegat això fem — esperant que ixi re
Hom s’ensopeix tot pàmfil somiant-se a un llit tirrè.


~0~0~


Rats hipogeus s’emporten els vestits
i naltres nus travessant glaceres
pujant icebergs entre denses bromeres
dargues saltant i esbaldint els sentits
envers els atacs blancs d’efímeres feres.

A noves llaus se’ns estampen els dits
sobtats barratges d’àrdua neu bastits
que ens aïllen a angoixades esperes.

Trepitjant closques d’ous de dur cruixit
en la fosforescència de la nit
els fills perdíem per cavorques presos.

Folls els cridem on ets? on ets? encesos
com més anem més sols i encaixonats
a murs de glaç volent-ne oir els colgats.


~0~0~


Com a Fel·lini i a Peter de Vries
un anunci em duu a la nàusea Nausica—
des la finestra vist l’ull mortifica
lletós satànic lleig joc mostra el fris.

Pits i pilotes natges d’improvís
temptació d’Antoni i apa musica.

I això quina altra merda significa
amb un Jesús banyut d’àrbitre gris?

Ujat de trescar amunt i avall debades
entrí a un xibiu platger esplais i platxèries
cuixes de deesses ones nacrades
sacerdotesses vestals i quitèries...

Som-hi immergit i sóc el nou Antoni—
lo vit contrec perquè no s’il·lusioni.


~0~0~


—Per al meu salvament arribava corrent la dòmina.
—Davallava les escales, la tovallola al coll; i això m’havia ficat a pensar...
—Els criminals qui comencen les guerres d’agressió, si les guanyen, esdevenen grans herois. Aqueixes mateixes guerres, els qui les perden, diguem-ne els agredits, esdevenen criminals. Perdre i esdevindre criminal és tot u. Els perdents sempre perden, han de perdre pels segles dels segles.
—I ara ja era fora. I m’havia ficat a ruminar en tots aquests mots en e... Guerres, esdevenen, sempre, segles... I doncs, així anava. Allunyant-me ondulats prats anglesos enllà. Ruminant...
—Guerres remenen fèretres. Tremendes darreres escenes. Els recents cèlebres cremen delmen esberlen fenen; esguerren verges, especen velles mestresses, defenestren rees, les esverguen devers ertes vergues; després decreten eterns desembres; recepten penes, extrems destrets, regles estretes; gens de respecte mentre es desenfrenen en recerques d’enze; desen desenes de desencerts — què desenceben, desemmerden, desempedreguen? re! — rere les celles recelen, reneguen, de fer re que emplenés els éssers.
—Els perdents n’esdevenen dejectes; es degeneren en desferres; res més els és permès que de cerndre cendres; per eternes estrenes, reben feses esferes de negres defectes que sempre les desfetes revelen; per vespres sense estels, per febles deserts, per èters xerecs, vents de gels i fels, lentes llémenes, els penetren; per les més pegues creences se’ls desfermen les enveges; els desespers prenen les regnes — els desesperen les fredes, ermes, lletges, gens decents, terres. Rebenten els trets. D’espetec els ventres se’ls encenen. Rere feréstegues nepentes, d’excrements sencers s’envesquen...
—Mes llavors aixecava els ulls i, atansant-se’m corrent, ondulats prats anglesos ençà, jove, llambresca, esvelta, per al meu salvament, tornava a rebre’m la dona.
—Foses de pet les fútils cabòries.
—En excés belles — més: perfectes — deesses. Empès per perverses tendreses, sempre deferent, les petges n’entrebeses. N’encertes les entremeses. D’estretes a esteses, sense febleses, se’t reten; et permeten les preteses lletgeses...


~0~0~


Atapeït aplec de savis russos.

Enjaquetat de blau i ulleres dobles
envernissat tant o més que no els mobles
donant raó a cascun dels gamarussos
a la fi hi sóc acceptat sense embussos.

“Eixim del fang insignes i molt nobles
acolorits insectes qui en vasts pobles
o eixams s’acoblen tots lluents com lluços.

Així i aixà eixams eixim al xou
vestits de sedes magistrals i enceses
emmedallats de penes i joies a dou
i anem cap als focs amb les ales esteses.

Caiem a pous de pregoneses fosques
lloscs sense ulleres ja no comptem les osques
(dens enfarfec tot d’enfangades mosques)”.


~0~0~


Eu som eu, idiota bonvivent,
pelant-me-la a un racó
pel molt que em fot por la gent;
prou tothora servant raó
car mai no vivia al present.

Vivia al passat moderat
pel geni del meu esperit
qui sols veu amb ull infinit
els moments on he trempat...

fets llongs per orgasme vetat
(no em cantos, no, fada, ara cap fat fado;
sens lleterada haig més goig, ep, que no el micado)
moments llongs i llongs doncs
per cada orgasme vetat
instant joiós així perllongat
fins a la puta eternitat.


~0~0~